domingo, 20 de marzo de 2011

El beso de la mujer araña - Manuel Puig





Suposso que som la nostra pròpia presó. El cos, la carn, cel·la de la nostra ànima. A dins hi conviuen els terrors, las manies i paranoies. L'amor, els dubtes. Viuen junts prometent-se tendresa i leialtat. Fa massa calor i no hi ha llum, les parets són xopes de la suor i la voluntat flaqueja i ens abandona. Continuem amb les promeses, explicant-nos històries que al final esdevenen pel·lícules. Ens omplim de fantàsies per evitar de percebre com els sentits ens abandonen. I ja pensem en com traicionar-nos. Donar-nos pel sac. Som presó, fins a morir. Som condemna. Llavors, l'exterior no és res més que un paisatge retallable que apanyem a conveniència amb l'ajut d'unes tisores de podar. L'interior és com caldera. Soterrani d'existència, rovellat, enreixat i pudent. Dissortadament és on passa la major part de la nostra pel·lícula. De darrere la barrera de la carn ens arriben els laments més tristos. Per molt que parem l'orella no acabem d'entrendre'ls. Per això existeixen personatges com Manuel Puig, rapsodes necessaris que fixen les nostres ànimes en el buit, que fan les nostres ànimes més àcides, més exòtiques, menys grises i avorrides. Fins sentir-nos un poc més especials. Res, tampoc demanem massa.





No hay comentarios: