L’últim dia abans de demà - Eduard Márquez

Pots dir-ho més alt, més clar, amb guitarres sorolloses, amb trompetes de la mort acompanyant les teves orelles, anunciant el que ens caurà al damunt: la fi del món, un terratrèmol de conseqüències devastadores. I, clar, a qui l’importa. A qui l’importa si ens van arrasar. Si només vam ser la generació chopped (segons expressió de l’autor). Nascuts als 60’s entre vents. Embolcallats pel furient tecnicolor d’un súper 8 però sota el reflex d’un blanc i negre televisiu, amb les cares llargues que provoca el bicolor. Picant la projecció de nosaltres mateixos a una paret del menjador, damunt d’un formigó que al final va resultar defectuós. D’acord, no interessa a ningú. Som nets del franquisme. D’aquest franquisme sociològic que, no és que perduri, és que viu instal·lat en nosaltres. Genèticament, culturalment. Políticament. Fills dels seixantes, nets del dictador, víctimes de la transició i dels seus pactes socials que van netejar-nos higiènicament d’odis ancestrals.

“Doncs et fots. Et Fots. Ho entens ara? O es que potser et pensaves que els déus et tenien reservada alguna missió especial? Salvar el món? Escriure el llibre dels llibres?”

No és el llibre de llibres però és una bona història. Que ens recorda que som tan mortals com volàtils, com un paper cremant-se, igual que fulls d’un llibre, un cop passades, les has d’haver estimat molt (o t’han hagut de sorprendre sobre manera) per tornar-hi. Com quan el tanques i el deixes a la prestatgeria més alta. Arraconant-lo de la teva vida, de la mateixa forma que t’has comportat amb d’altres. Deixant de veure sobtadament gent amb la que has viscut molt, amb les que, en un moment, haguessis muntat el que fos. Els llibres, de vegades, ens recorden aquestes relaciones tan mòrbides d’amor / indiferència.

“Tot i que, quan entro a la sala, el Robert prova d'amagar el llibre que està llegint. No em costa gens reconeixe'l.

Veig que l'has acabat trobant

El Robert deixa de dissimular i se'l col·loca a la falda.

No sabia que l'haguessis publicat"

Hi han obres o històries condemnades a vagar entre l’actual grandiloqüència i les grans pensades de màrqueting, entre els èxits mediatics i les velles glòries. Narracions que es perden en la indiferència que escorta les nostres vides a banda i banda. De vegades, l’autor hauria de saber i tenir en compte que, per molt que cridi, no se l’escoltaran. Ja. Depriment. Per això que la maça cada cop haurà de ser més gran, més pesada. Més amenaçadora. La seva caiguda cap el terra, segons pes i llargària, serà proporcional al terrabastall ocasionat: L’improvisada parada volant pels aires, súper vendes escampats, alguna mà rebentada, algun trau, els fidels seguidors de la celebritat de torn fugin del teu somriure maníac i les llums blaves de la llei i el ordre que ja t’encerclen.... coses que passen. Per no haver esperat a l’endemà . O al dia abans.