Charles Mingus - Déu va ser un boogie man

Nogales, Arizona 22/04/1922
Cuernavaca, Morelos, México 5/01/1979

"Complicar les coses simples es un territori comú, que les coses complicades siguin senzilles, increïblement senzilles, això és creativitat".


Gunslinging bird:





"El bon jazz és quan el líder salta pel piano, agita els braços i crida. El jazz exemplar es quan el Tenor va i aixeca un peu enlaire. El gran jazz es quan algú estira durant 32 compassos una punyent nota i llavors cau de mans i de genolls derrotat. Un geni pur del jazz es manifesta quan ell i la resta de l'orquestra fugen per la sala mentre la secció de ritme fa ganyotes i balla amb els seus instruments"



Open letter to Duke:



Duke Ellington va descobrir-li una música que fugia dels murs de les esglésies, de la gresca dixie i les batusses de galls fanfarrons. Una música que deixava enrere el dia a dia per endinsar-se en l'aventura. De retruc, el vell Duc va aprendre del Charlie i les seves rotundes maneres el valor real del contrabaix. Que va passar de simple instrument d'acompanyament (juntament amb la bateria) a element de pes dins l'orquestra. Fins els nostres dies.










Freedom:



"Estic massa enfeinat tocant. Quan estic tocant no estic per fixar-me en qui m'escolta. Quan em posava a escoltar, escoltava orquestres simfòniques. Beethoven, Brahms, Bach, Stravinsky. Tu no escoltes un sol instrument. Tu escoltes música".

Solo dancer:


La seva sang era tan salvatge com carregà una pistola al cinyell. Una sang tèrbola, xinesa-sueca-anglesa-africana. De família racista, només podia sortir un baixista, per allò de tocar el que gairebé no sona. Charlie Mingus: gros, de dits immensos, de peculiar alçada, amb uns més que presumibles peus grans, amb un color de pell indefinit i uns cabells estarrufats, el cap en combustió permanent. Insatisfet. Violent. Un gall de brega. El més gros del galliner. Un guanyador.