jueves, 16 de junio de 2011

La SugarPlástica

¿És un OVNI, un avió, Superman?


The Sugarplastic es formen com a banda de pop rock a finals dels 80's pels volts de Hollywood, Califòrnia. Són i seran per sempre més: Ben Eshbach (guitarra, tecles i veu), Kiara Gelles (baix) i Josh Laner (bateria)

Parla Ben Eshbach (desl seus companys de banda abans de començar l'aventura): "La música de la que parlàvem era sempre la fosca música de Bauhaus, Sex Gang Children i Dead Can Dance". El Ben Eshbach, per allò d'aportar alguna cosa nova a la conversa, va parlar-los dels seus Killing Joke. Va ser acceptat a la colla al moment encara que ningú tenia ni idea de qui eren els tals Killing Joke. Val a dir que tampoc els va influir massa.



No, definitivament, no.

Torna a ser el Ben Eshbach i els seus records: "El Kiara, el Josh i jo teníem un munt de cintes dels primers assajos. Els enregistràvem tots. Tots els nostres assajos en mono. Tots, horribles. A més, no a totes hi sona música. I això que encara no teníem nom. Una setmana ens deiem Dynamicron, la següent Broccoliesque o Coet Microscòpic...."

Sugarplastic van anar fent com banda instrumental mentre no trobaven un cantant que els fes el pes. Ben Eshbach: "Volia enregistrar unes quantes cançons per poder escoltar-les a la meva cambra. Com odiava fer això (de cantar)". Doncs no li va quedar cap més remei.

Radio Jejune (1995)

Salvem les malèvoles comparacions amb els XTC. Llavors ens trobem amb tres paios enamorats d'aquest pop que busca complicacions darrere qualsevol cantonada. Les troben? Potser el que hi trobaran són un munt de planxes de surf, força sorra i uns barbuts beguts dins unes samarretes de ratlles brutes.
Amb ganes de brega. Els nostres nois, gran amants de la pau, tot i nascuts a l'estressant Los Angeles, sortiran per cames.

How A little:



Ben Eshbach sobre els XTC: "Ens deien 'ei nois, se que no us agraden aquestes comparacions' quan ens entrevistaven. I nosaltres que només fèiem que posar els ulls en blanc i repetir: XTC. El fet es que mai ens ha molestat que ens hi comparessin".





Bang, The Earth Is Round (1996)

¡Bang! The Sugarplastic fitxen per
Geffen, una companyia amb cara i ulls. L'oportunitat del salt. El disc que van fer s'ho valia. Pop tou i ben temperat, llest per ser manipulat com toca pels que saben fer anar la màquina dels diners. Però, en alguns casos, llavors... be el Ben Eshbach ens ho explica: "Mai he entès la urgència aquesta de les llistes i els calés. No es que sigui tímid o que vagi d'artista però... " El Ben no entenia això que no es pugués fer un disc i prou. Que calgués fer gires de promoció, i lluir somriures que et fessin pujar en les llistes d'èxits. Fer un disc, passar-s'ho bé. Ni llistes d'èxits, ni pela llarga, ni super gires. Un disc i prou. "Trobo que no és tan difícil d'entendre".

The Way this is:



Es comença a parlar d'ell. Geffen fa la seva feina de promoció. Ràdios, premsa. Entrevistes, titulars. Una ciutat i una altra, el boca a orella de rigor. Llavors, cansament. Van començar a tocar, una pila de concerts. Eshbach: "El problema és que odiaba tocar en directe. Encara avui. Tota aquella martingala dels fans venint a veure't al camerino amb el 'que bons que sou'. I jo que que no me'ls creia. Que se'n fotien de nosaltres. Que només volien que tornessim a l'escenari per seguir rient-se de nosaltres".

Folks:





Resin (2000)
Els va costar. Primer calia que Geffen se n'afartés d'ells i els fes fora. Després, el material. I productor. Lentament van reunir 17 cançons amb Andy Metcalfe (Soft Boys y Squeeze) per a una colisió digne d'estels. Les influències es mantenen inalterables. La fe els permet creure en els miracles. Amb una vida lluny dels escenaris, sense gires de promoció, ni managers. Com sempre Eshbach creu que després de l'intent frustrat a cal Geffen, aquest "Resin"és el realment autèntic. Per una vegada, li donarem la rao.


Little ash statue:




Will (2005)

Cinc any més tard, què ha passat? Ni en la biografia dels nois, se explica res. Fins i tot, Ben Eshbach ha callat per sempre més. Potser és que feia massa temps que els apretava la sabata. O van decidir que era massa temps sense sortir i totes aquelles cançons se'ls acabarien per fer malbé. Van arreplegar els instruments, van tancar-se en un estudi, a saber quin i de quina manera, etc...
Va ser com si no passes el temps.

The roundabout



Mentida: "William Cooper Glenn (El Will que dóna nom al disc) va ser una inspiració per mi, ell em va encoratjar a perserverar en la escriptura de cançons d'una manera únicai, el resultat és que ell es va convertir en part de la meva identitat musical. Ell, el meu millor amic, va morir el 16 de març del 2001. El disc està dedicat a la seva memòria, i a la de la seva dona Àngela i a la del seu fill, Henry"

Underwater


Sembla com si el final de la història tots els seus ogres, els del amic Ben Eshbach, principalment, tipus els germans Wilson dels Beach Boys, o el malalt del Andy Patridge, hagin tret a passejar al seu hereu predilecte (en aquest cas aquests Sugarplastic), per un picnic (no psicodèlic) del tipus campestre, amb estovalles a quadres i piles de pernil cuit, croquetes i pastissos de formatge, per acabar cruspint-se als músics (i fans) en un indigne acte de golafreria total. De ídols a acòlits, o alguna cosa semblant.

Bon vent i barca nova, amics del sucre plàstic, fins la propera estada a l'Olimp...

... si es que hi ha propera.

No hay comentarios: