Mig any i un dia

Musicalment.

Bill Callahan, indignat, com sempre. Brillant. Intens, Sincer. Punyent.
Monolític. Emperador i senyor del camp per les ànimes més urbanes.

Drover
"Apocalypse" (2011)



Cass McCombs, profundament trist. Melangiós al limit de la resistència.
La bellesa com a antídot. Farà plorar les pedres mentre et trenca el cor.

Buried Alive
"Wit's end" (2011)


Dr Dog. Delícia en estudi, delícia en directe. La joie de vivre aquesta que, a vegades, ens fa tirar endavant. Doctes i canins amb un extra d'esperança.

Army of ancients
"Fate" (2008)



El columpio asesino. La molt respectable ciutat de Pamplona no ha tornat a ser la mateixa després de l'aparició d'aquests nois. Massa San Fermín al cap, massa patxaca, massa nena mona i molt armari per ventilar. Del vinil de tots aquells alçacolls, se'n podrien fer uns quants discs.
El regreso del evangelista
"De mi sangre a tus cuchillas" (2006)





Els Surfing Sirles. Garatge rock entre Kinks i Pau Riba. Talent en creixement, el d'una generació. Capacitat inequívoca per trencar cadenes de complexos. Rient i dient trenta tres, la fórmula quaranta quatre. A totes les farmàcies. A pic i barrina.

El ie-ie del alquimista
"LP" (2010)



Everything, Everything. L'indefinible com malaltia. Exhibicionisme de cordes bucals, amb els vells grups ballarins dels 80's al cor i al clatell. La possibilitat real d'espantar als nostres germans grans. De fer forat. Amb l'estratègia d'un pas endavant i dos enrere.

Photoshop handsome
"Man Alive" (2010)




Fleet Foxes. Banda del any, disc de l'any. Cançó de l'any. El triomf de la modèstia, de la bellesa i les harmonies. El de la clarividència, també. El del talent sense pors i escarafalls. Brutes les ungles encara de terra.

Sim Sala Bin
"Helplessness blues" (2011)




Nara Leao. Una altra manera fàcil de fer les coses. Tropicalisme. Obrint la boca, en tens prou perquè hi creixin papagais, palmeres, sorra blanca i aigua turquesa. Perquè tot sembli una festa. Per fer un tomb en el temps

Berimbau
"Nara" (1964)



Of Montreal. De Athens, Georgia al món, per la festa i la disbauxa. Pels excessos de tot tipus. Fins arrasar l'Olimp. Barra lliure de Janelle Monae per acabar-ho d'adobar. Funk psicodèlic al estil Prince, més enllà de la matinada.

Enemy gene
"False Priest" (2010)


PJ Harvey. Sembla recuperada la forma de temps passats un cop transfigurada en madrastra de la Blanca-neus. Això sí, sense els set nans. A pel, decidida a agitar consciències, a remoure les butxaques d'aquests difícils temps que corren.

The words that maketh murder
Let's England Shake (2011)



Sparks. Un comiat com Déu mana. Com els enyoro. Aquells comiats del mort després del sepeli. Aquelles bufes que pagava el finat, després de l'ànec amb peres o de la botifarra amb seques, tant se val. Encara calent el cos al nínxol, encara no acabat de plorar....

Hasta mañana, monsieur
"Kimono my house" (1974)



Mig any

als comentaris....