La vida com un fiord, túnels, fred i verd gespa. Dies curts, nits llargues i alcohol. Una tristesa de cotó, suportada per la Seguretat Social. Espadats, núvols i un darrer salt. Sembla que el Robyn Hitchcock conduïa l'any 82 per Noruega dins una furgoneta groga. Viatjava d'un festival a una cava amb un grup i les seves cançons. Eludint fanàtics d'AC/DC, agafant ferris per anar a l'altra punta del mon, aprofitant per treure una melodia, una que pogués depositar en una capsa. Que obriria en el futur. Algú va despertar-lo vestit només que amb una gorra de pilot. Sembla que eren les 7 del matí i feia un fred de collons.
Sembla que des del 2005, el Robyn Hithcock hi va sovint per aquestes terres del nord. Un nord que podria ser el sud de la seva vida, per la veu aquesta que es gasta, que s'arrossega per un camí de grava. Una tristesa de fiord, túnel i muntanyes acabades de repassar amb màquina talla gespa. Amb animals atípics, colors foscos i belles rosses que es tornen boges amb la nostra veu. Només que els hi respirem a a orella "Tromso. Kaptein". O alguna cosa semblant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario