sábado, 29 de octubre de 2011

Rangers - Pan Am Stories


No parlem d'un dels "pilotassos" de la temporada: No arriba a això. Tampoc comencem a posar-li capes i mes capes d'etiquetes com si preparéssim una llesca del que sigui. Lo-fi, new, new folk, dirt folk... Hi ha qui fins i tot gosaria parlar de la veu de Déu. O allò que Déu fuma quan està amb els amics després d'una llarga i fatigosa jornada de miracles i construccions.

1.- Rangers- "John is the last of a dying breed"



John Knight no és Michael Knight ni disposa d'un cotxe fantàstic. Va néixer al nord de Dallas i viu a San Francisco, Califòrnia. Segons la nota de premsa, de petit va aprendre a tocar la guitarra amb algú que assegurava haver anat de gira amb els Grateful Dead (Jerry?, Bob?). La qüestió és que l'escolanet Knight va començar a tocar i a enregistrar tot el que li passava pel cap.
Bad Flan:


Després d'haver llegit moltes comparacions (sempre les comparacions com a mètode de seducció), algunes que són autèntiques animalades d'una boca escalfada per ves a saber què, quan és l'última cosa que necessiten aquests "Rangers". Un toc subtil a un moment passat, ja fa molts anys, un Vinnie Reilly de Durruti Column en forma, per exemple. I no fa falta gaire més. Optimisme, si de cas, en uns temps fotuts i plens d'ira. Potser aquesta onada d'escalfor que emet la música.

Bronze Casquet:




Caldria preguntar-se perquè no viatgem més. Potser perquè no ens cal. Tenim Internet que cura tots els nostres mals, que ens possibilita trobar cura de tot. Veure les pel·lícules abans que s'estrenin. Accedir a les fonts de les notícies. La velocitat amb que es belluguen les coses. Una rapidesa espantosa, anorreant.

Potser aquest és el valor de "Rangers", una mena de pausa, un concepte musical envellit, que sona perdut en el temps. En lloc del darrer crit, potser sigui el moment d'absorbir-lo, de no deixar escapar ni un bri d'aire. Involució. Fer girar les agulles al revés. Respirar a poc a poc. Cedir el pas.

Conversations on a jet stream:


Recordem quan érem llobatons, recordem aquells cançons a la vora del foc, aquella lluna assassina...

miércoles, 26 de octubre de 2011

David Byrne's Drugs



'Drugs - I couldn't handle marijuana...it made me paranoid...and quaaludes and bennies and speed and meth seemed so...you know, chemical...physical...definitely not mind-expanding. Tried Angel Dust once: Chris, Tina, and I, and Tina's brother went to a guy's apartment for dinner...an interior decorator by trade...and he gave us all a puff on this treated cig...well, I could barely walk and I sure didn't wanna eat anymore. Scary stuff...but I guess it's cheaper than dinner for six.

Cocaine...didn't do anything for me the first couple of times. Then I guess it found its brain receptor cells. Everybody was doing it then. The road crew would deal to the band...probably the only way they made a decent living. Everybody'd yak, yak, yak...to anyone at all...instant friendship for a few minutes. It made me simultaneously very talkative and secretive. Kinda like matter-meets-anti-matter. A problem waiting to happen. Too many late nights (it was usually accompanied by drinking) and spaced out days and soon I decided to stop. So other than a couple 'a wild nights, I stopped.

I saw people do funny things. Once, a Hollywood agent came over to the table in a restaurant where Jerry and I were eating...to say hi, I guess. He said hi, told us he represented some mutual friends, and then plonked his head down on the table and fell asleep...out. His girlfriend took him away, but he left a little white packet on the table.

Some friends got into heroin. It was cheaper. I tried it. Too strong. I wasn't exactly gonna get a lot of writing done on that stuff. But I guess it was a mythic drug..."be-bop...hard rock"...hip writers, etc. The French loved the stuff...musta thought it was cool.

Jerry and I got invited to visit the Hollywood producer Julia Phillips once...Jesus H. Christ!...a real Beverly Hills mansion, and she was in the back office looking like a mad scientist...the place was piled with scripts, records, Bunsen-burners, test-tubes, various highly flammable chemicals and books. A sharp cookie with real no-bullshit eyes and ears, but totally out of control. I'm glad none of us got into that stuff.

jueves, 20 de octubre de 2011

variado otoño

Un libro:

"¿Dónde estaban los recuerdos puros? En casi todos se funden impresiones de otras épocas que se superponen y les confieren una realidad distinta. Los recuerdos no existen: es otra vida revivida con otra personalidad, y que en parte es consecuencia de esos mismos recuerdos. No se puede invertir el sentido del tiempo, a menos que se viva con los ojos cerrados y los oídos sordos.
En medio del silencio, Wolf cerro los ojos. Se sumergía cada vez más hacia delante, y ante él se iba extendiendo el mapa sonoro, en cuatro dimensiones de su ficticio pasado"

Boris Vian - La Hierba Roja


Un Vídeo:

Tom Judd - "Bruce"


Una entrevista: Guillem Martínez en Nativa

"Estic convençut de què tot el cànon cultural dels darrers vint-i-tants d’anys desapareixerà. Qui se’n recorda ara d’algun autor de la Restauració? Ningú! Doncs, ara passarà el mateix. S’hauran de reescriure tots els ‘Babelia’ dels darrers 35 anys. I els llibres de crítica, que només primaven l’absència de conflicte. A partir d’ara es castigarà l’absència de conflicte".


Un disc:

The Field - "Looping State of Mind"


Electrónica de un hombre solo
Cables, microcircuitos y ordenadores
Raíces de todo tipo.
Arte japonés, reminiscencias kraut-rock, hielo escandinavo en vena.
Mínimo de máximos por el loop y el sampler. El copy-paste, de nuevo.
Triste y resultón.
Ningún corte baja de los 7.30 minutos.





Una Opinión:


Javier Cercas - "Éxito Total" (El País Semanal)

"Para el lector, la escritura debe ser como el cristal de una ventana, que está ahí sin que se note, y que no llama la atención sobre sí mismo, sino sobre lo que transparenta (un cristal que llama la atención sobre sí mismo no es un humilde cristal, sino una vanidosa vidriera); por supuesto, esto es sólo una impresión, y además falsa -la escritura no transparenta la realidad: la crea-, pero es una impresión necesaria: en ese embrujo consiste parte importante del embrujo de la literatura. Por lo demás, da mucha paz espiritual sentirse una empleada de la limpieza".

lunes, 17 de octubre de 2011

Marsé por Montalbán

Obra periodística (1974-1986) Del humor al desencanto


Cuando apareció Últimas tardes con Teresa, provocó un cierto malestar en los sectores intelectuales comprometidos, sobre todo entre los aún jóvenes profesionales, los valores recién fraguados en la universidad que habían vivido los hechos del Paraninfo (1956-1957) y la constitución de los primeros movimientos universitarios de izquierda. El juicio de Pijoaparte-Marse sobre aquella promociones críticas no podía ser menos benévolo: "Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoría como imbéciles o como niños, alguno como sensato, ninguno como inteligente, todos como lo que eran: señoritos de mierda". Veinte años después de la aparición de la novela, habría qie añadir que algunos de aquellos pioneros de la contestación universitaria barcelonesa han llegado a redactar la Constitución y otros, a concejales del ayuntamiento del cinturón rojo o rosa.


Lo cierto es que el rayo aniquilador de Pijoaparte-Marse se dirigía contra la incipiente izquierda señorita, teatral y frívola que con el tiempo adoptó los objetivos de su clase congénita y convirtió su compromiso juvenil en los mejores y únicos años épicos de su vida.

Veinte años después, esa irritación pijoapartesca del ex relojero Marsé contra aquellos señoritos de mierda apenas si cuenta tras la relectura de la novela.

(El país, febrero de 1985)

miércoles, 12 de octubre de 2011

Barrett Mirall/ llariM tterraB




"La seva sortida del grup (la de Barrett), en circumstàncies misterioses, l'abril de 1968, es pot comparar a l'abandonament de Lennon després del "She Loves You" i al seu retorn a Liverpool per viure reclòs amb la tieta Mimi. O el cas del Pete Townshend abandonant The Who després de "My Generation" per establir-se a l'illa de Wight amb uns parents a criar pollastres".

David Bowie: See Emily Play


"Syd va escriure una cançó especial per l'esdeveniment, "Games for may". Un del personal dels Pink Floyd, vestit d'almirall es dedicava llençar trèvols per entre el públic mentre una enorme màquina de bombolles de sabó omplia el recinte d'esferes sobre les quals es projectaven llums i filmacions en 35 mm".



At the drive-in: Take up the stethoscope and walk




"Els Floyd van anar tres vegades al Top of the Pops a promocionar 'See Emily play'. La primera setmana el Syd va aparèixer amb la seva darrere adquisició en vellut i setí de la botiga de moda de King Cross, 'Granny Takes A Trip'. A la setmana següent, hi tornava, tot i que sense afaitar i amb les robes totes brutes i arrugades. A la tercera setmana, ja el teníem altre cop vestit de King's Cross..."

"Quan no ho volia fer (el programa) senzillament deia que si en Lennon no l'havia volgut fer, que ell tampoc el faria" - Roger Waters


Flaming Lips: Lucifer Sam


"Syd tenia el costum de mirar-te i arrencar a riure de tal manera que et feia sentir estúpid. Donava la impressió com si sabés alguna cosa important que tu desconeixies. Tenia aquest tipus de riure maníac que per això va quedar-li tan adequat el títol de 'The Madcaps laugh' al seu primer àlbum"
Jerry Shirley (bateria de sessió de "The Madcaps Laugh")

Ex-Crocodiles: Here I Go




"Ens enfrontàvem al fet inevitable de gravar el Syd de dues maneres, només: Una era construir una pista per a ell, perquè pogués tocar el que volgués i com volgués, amb el que es perdia una part elemental del que ell havia anat fent. L'altra forma era gravar-lo a ell primer i afegir nosaltres després la resta d'instruments, amb el que sacrificàvem una part important de la unió".

David Gilmour.

The Soft Boys: Gigolo Aunt



L'any 79 Syd Barrett torna definitivament a Cambridge. A casa de la mare. Acabat i arruïnat.
Aquell any, els Pink Floyd editen "The Wall". A les quatre setmanes de la publicació, n'hauran venut 600.000 exemplars.
Als dos mesos, 1.200.000.
Marc and the Mambas: Terrapin



Crazy Diamond
Syd Barrett & the Dawn of Pink Floyd

Mike Watkinson & Pete Anderson

domingo, 9 de octubre de 2011

Estupendo domingo


"No pido mucho" - Veneno (1977)

No pido mucho
poder hablar sin cambiar la voz
caminar sin muletas
hacer el amor sin que haya que pedir permiso
escribir en un papel sin rayas.

O bien si parece demasiado
escribir sin tener que cambiar la voz
caminar sin rayas
hablar sin que haya que pedir permiso
hacer el amor sin muletas.

O bien si parece demasiado
hacer el amor sin que haya que cambiar la voz
escribir sin muletas
caminar sin que haya que pedir permiso
hablar sin rayas.

O bien si parece demasiado…

The Song:




Siempre a vueltas con el asunto (cansino) del idioma de los cuatro incultos de siempre. Un precioso poema de Miquel Martí i Pol adaptado por el salero de Kiko Veneno (de Figueres al món) para el libre disfrute de las mentes sin barreras.




lunes, 3 de octubre de 2011

Rotten: No Irish, No Blacks, No Dogs (1994)

"Me quedé atónito cuando oí que la urna con las cenizas de Sid se había caído al suelo en el aeropuerto de Heathrow... Vaya forma tan terrible de terminar. Tiene su gracia que acabara en los tubos del aire acondicionado de Heathrow..." John Lydon


"Me acuerdo de un grupo que vino y le preguntó al guitarrista:
-¿Has afinado de alguna manera especial?
Resulta que no sabían cómo afinar la guitarra. No era cuestión de prejuicios, era pureza e inocencia" - Chrissie Hynde

"Todos los punkies se ponían a un lado de la calle y los teds en el otro,
y se enfrentaban en el centro" Billy Idol

"En una sesión de fotos que hice para el Daily Mirror posé atado a un crucifijo. Resulta difícil creer que en 1977 ofendiera a tanta gente. El caso es que aquella foto hizo imposible cualquier tipo de actividad social. No sé qué le pasa a los ingleses que se escandalizan con tanta facilidad. Curiosamente, son las típicas cosas que hace Madonna ahora y la gente piensa que es muy kitsch. Ahora lo llaman marketing y promoción, y la gente lo aprueba".



"Los McCartney me enviaron su calendario y me invitaron a cenar. Consiguieron mi dirección a través de un relaciones públicas. Pero yo no era capaz de sentarme con Paul y Linda McCartney y mantener una conversación normal. Querían hacer discos conmigo, pero me di cuenta de que si empezaba así me convertiría en una superestrella más del mundo del espectáculo. Todo sería irreal, falso, y no podría soportarlo"
John Lydon




"Es fabulosa la manipulación que hay en las clases altas. Forma parte de su espectáculo pero al mismo tiempos no les gusta que se vea lo degenerados y espantosos que son. Por su comportamiento dejarían a cualquier punki a la altura del betún. Lo suyo es pura depravación. Es impresionante la cantidad de bebida que pueden meterse, muchísimo más que la gente de clase obrera. Y es que son auténticos profesionales del bebercio y se pueden permitir remedios para la resaca de la mañana siguiente".

"Puede que lleváramos el terror a la vida cotidiana de la gente, pero también había mucho humor"