Disco Inferno - 5 EP's

La siempre legitima intención de molestar. La experimentación como base. Mostrar las cartas engañando. Por mucho que escuches nunca sabrás cómo cocinan ni cómo se las ingenian. Excitarán tu espina cuando no entiendas. Eso será el principio de todo.


Disco Inferno: Essex (UK) 1989 - 1995
Ian Crause: guitarra y voz
Paul Wlimott. bajo
Rob Whatley: batería

It's A Kid's World:


"Fuimos el último grupo post punk de los 90's que he conocido. Alrededor de nosotros y después, todo el mundo (o la mayoría) han querido ser variantes de Oasis o del britpop o derivaciones de periodos exitosos de la industria cultural construida entorno de la memoria del Rock Británico. Ganar es lo importante, ser un ganador. Perder es de perdedores"
"Hemos arriesgado mucho con nuestro estilo, con nuestra ilusión, con nuestro equipo. Y entonces éramos percibidos como perdedores. Que Viva Thatcher. Todos somos hijos suyos"

Ian Crause a Luis J. Menendez (Mondo Sonoro) 10.10.2011

"Pero a menudo se despojan de todo, excepto de un sugerente pulso de bajo y de una guitarra rizada. Entonces construyen pistas enteras, capa tras capa, a base de esos sonidos sampleados, texturas y ruidos que parecían que no provenían de una guitarra, un bajo o una batería. Y sin embargo, lo eran. Esta tensión entre tradición y futuro significa que hay momentos que aquí pueden recordarte algo oído con anterioridad. Pero hay muchos más de los que piensas mientras preguntas porqué nadie siguió la estela de los Disco Inferno e hizo música de guitarra que pueda sonar realmente como un viento huracanado o un accidente múltiple de tránsito o sencillamente un viaje al lado oculto de la luna".
Crítica de la revista Pitchfork

DI go pop:



"Sería erróneo describir los primeros ep's como especialmente difíciles, pero le requieren al oyente un cierto trabajo de campo. El tercer EP, "The Last Dance", es significativo, entonces, como si el concepto de amabilidad radiofónica entrara en la conciencia de la banda, el tema principal es el mejor sencillo que los New Order nunca hubieran editado. Es entonces que este manera de ser de los Disco Inferno nunca volverá a ser tan sencilla"
Crítica de la revista Drowned in Sound


The Last Dance

&&&&&&&&&&&&

Quizás sí, sean como una gran carga para ellos mismos. Porque quizás sabían desde un buen principio que no iban a salir del bucle en el que andaban prisioneros. Del bol de cereales al café aguado, del bocadillo de las 11 al té de las cinco. Sin conseguir despegarse de la línea de salida. Sabían que se dejarían el aliento en algo que sólo ellos eran capaces de entender. De nada servía que dos o tres periodistas les llamaran constantemente para saber la última hora de sus vidas. De nada servían sus alabanzas. Nadie, absolutamente nadie iba a apostar por ellos. Excepto por el nombre y las cuatro camisetas que plancharon con el logotipo (y que todavía tienen pendientes de pagar), detrás del asunto dejaron un desierto de discusiones y depresiones. Y el juramento sagrado de no volver a intentarlo.


The Atheist's Burden:

Joan M. Oleaque - En èxtasi ((2004)

Que com hi arribes?:

el tancament de la discoteca "Puzzle" segons La Vanguardia

A partir d'aquí:

"La modalitat de passar el cap de setmana d'una discoteca a l'altra es va passar a anomenar, en argot festiu iniciàtic, 'anar de ruta'"

Rhythim is Rhythim - String of Life:



"Destacaven, d'una llarga sèrie, Puzzle, al Perelló, que era amb diferència el club més obert i heterogeni; NOD, a Riba-roja; Zona, a Pobla de Vallbona; Heaven, també al Perelló; Espiral, que continuava destacant a l'Eliana, i ACTV i Coliseum, a la platja de la Malva-rosa, a València ciutat. Barraca es va convertir en un fora d'hores que obria de diumenge a la tarda fins al matí de dilluns, i Chocolate en una catedral de culte bàrbar a la música màquina per al públic realment dur, una mutació que també va dur a terme Spook Factory...."


Suburban Knights - The Worlds:


"Efectivament, s'adonaven que alguna cosa empenyia legions de discotequers a mutar d'horaris i de comportaments durant el cap de setmana. Però els faltava encara la visió de conjunt, i l'ordre establert de cada ciutat entenia la manifestació local del fenomen bacalao com una particularitat pròpia, senzillament com una variant en la manera local de sortir de festa, no com un passatge cap a altre dimensió d'una generació de generacions que trobava en la droga aplicada a les pistes de ball tot allò que la vida -dura o còmoda, era indiferent- no li donava....
... Tot tenia lloc en locals que reflectien els excessos d'una societat de nous rics en l'inici dels noranta"

Trancesetters - Neurodisco:


"La màquina és l'única música de ball realment pròpia, l'únic que no respon a la importació estricta de gèneres estrangers; va arribar a ser un gènere tan català com la sardana", assegurava Nando (Dixcontrol), d'una manera provocadora i assumint una versió d'un gènere i d'un fenomen que, realment, ja no tenia ni pare ni mare; des de València ja s'havia diluït a les mans de totes els que volgueren fer-lo servir en els seus múltiples vessants com a fugida assequible, com a culte a l'autodestrucció controlada, com a experiment comercial o com a versió apocalíptica de l'antiga revetlla de barri.


"Quant a públic, hi havia de tot, molta gent típica de la nit, treballadors d'altres bars, tios ja entradets en anys que hi anaven a veure què queia, ties en pla de buscar rotllo, joventut maquinera, i també, es clar, desfasats de pastilles i speed, amb les dents apretades i els ulls fora d'òrbita".

"Vist amb distància i fredor, l'espectacle resultava terrible: enmig del pàrquing de NOD, a ple sol de diumenge, escoltant una música que sonava com un motor accelerat, fins a 6.000 persones ballaven sense cap tipus de ritme ni sentit. Les seues cares no enganyaven ningú, anaven completament col·locats, massa cecs per poder dissimular-ho davant la càmera. A la pregunta del periodista sobre quina substància havia pres, un dels que ballaven amb cara de no haver dormit en un més, responia, com podia: 'Cola-Cao'"

Kevin Saunderson - The Groove That Won't Stop:

Gore Vidal - Washington D.C.

Tots tenim un passat. L'arrosseguem com bola i cadena. Condemna. Potser en un simple paper. Llardós d'esmorzar. Un full de llibreta quadriculada amb tot d'anotacions. La memòria fent ziga-zagues darrere el front. Quan l'escriptor obre la clau de pas surt vapor.

& & & & & & & & & & & & & & & & & &

La capital dels EUA. Un emperador anomenat Franklin Delano Roosvelt. Una idea anomenada New Deal. Demòcrates i republicans tornen a la brega un cop superat el Crack del 29. Tots volen el seient de Lincoln, per a una bona causa. Els polítics i les seves idees, les amistats, la família, l'amor i el sexe, l'ambició de marbre, la perversió de metall, les mentides de paper. La idea de poder convertida en una galerada immensa. Un enfilall de motlles que inclou els principis de la constitució, en primer terme, juntament amb les barres i les estrelles que semblen esmorzar-se tots els matins els nord-americans. Blanc sobre Negre. I a l'inrevés. Afegim-l'hi plans de guerra, profitosos negocis petroliers d'abans de l'era Bush, ganivetades entre pares i filles díscoles, amors homosexuals impossibles. La jet set de la capital del món i les seves festes en honor a un heroi de guerra de disseny que mai s'haurà embrutat els baixos dels pantalons. Els vells lleons surten a passejar per la sabana perquè algú els caci. Per acabar dissecat en un sumptuós saló de la metròpolis. Acabaran la vida badallant. Com sempre, a mans d'un jove aparentment ben preparat. Que déu els beneeixi...

"Com que l'estimava per la seva constància, sovint podia, en la seva companyia, oblidar durant llargues estones el que sabia que era el problema de la humanitat: que les generacions humanes esdevenen i passen i en l'eternitat no són sinó les bactèries damunt la placa lluminosa del microscopi, i la caiguda d'una república o la creació d'un imperi -tan importants per aquells que s'hi senten involucrats- no són perceptibles sobre la placa ni que existís un ull interessat a copsar aquesta proliferació constant d'espècies que amb el temps s'extingiran o, amb una mica de sort, esdevindran alguna cosa distinta, ja que el canvi és la característica de la vida, i la seva esperança".





Mos Def - Do it Now:

New Jazz 2011

Fire! with Jim O'Rourke


Mats Gustafsson [ The Thing ] – Saxophone, Fender Rhodes, electrónicos
Johan Berthling [ Tape ] – bajo eléctrico
Andreas Werliin [ Wildbirds & Peacedrums ] – Batería
Jim O’Rourke [ Gastr Del Sol, Sonic Youth ] – Guitarra Elèctrica, Sintetizador, armónica





Hay alguien aún que pretende alegrarnos la existencia. Aunque sea con sufrimiento. Enviarnos al pozo, al nunca suficientemente ahíto estómago del demonio, sacar chispas de cualquier situación de roce, otorgarnos libertad sexual para luego quemarnos los genitales a base de descargas y humedad. Enviarnos al garaje a por una ingesta tóxica de humo y gasolina, para después practicarnos el boca a boca, de víscera a saliva, y jactarse de habernos salvado la vida. En esta vida todo es cuestión de medirnos con el metal que más convenga. Con la descarga de electricidad justa, la que nosotros mismos nos aplicaremos en las sienes. Será como todos los telediarios juntos en una misma frecuencia, tres mil, cuatro mil hermosas voces hablándonos al unísono. De esta manera seremos capaces de apreciar como el alma se nos derrite y escapa por las orejas. Seguramente, entonces, culparemos a la presión atmosférica. A ese 20N que está pidiendo ostias, un sacrificio humano, dos candidatos colgando sobre un infierno de urnas fundidas y chisporroteando. Eso no evitará que continúe la incoherencia de todas las mañanas, la que practican esos locutores que pretenden salvarnos la vida a base de repetirnos su mantra de noticias milenarias. Somos incorregibles, es cierto. Pero, para eso, nos queda el metal fundido, las gargantas, el corazón. Los ojos, el alma. La soga que siempre llevas colgando a tu espalda.


Are you both still unreleased?:


Lávense primero las orejas

Francis Scott Fitzgerald - Tendra és la nit

"Dóna'm un heroi i te'n faré una tragèdia".

En aquest cas el pobre desgraciat es el doctor Richard "Dick" Diver. Psicòleg que sucumbirà als encants del seu ego, a l'entorn femení i a la geografia de l'amor. També per ambició. Mort lenta, bullit en el caldo de cultiu de les seves investigacions.

& & & & & & & & & &

"Però Dick Diver era el més complet. Ella l'admirava en silenci. La seva complexió era rogenca i colrada de sol, així el cabell curt, una fina sendera de la qual lliscava braços i cames avall. Tenia ulls d'un blau dur i esclatant i el nas era més aviat punxegut i mai no hi havia el menor dubte de cap on devia mirar o amb qui parlava... La seva veu, amb alguna dolça melodia irlandesa arrossegant-s'hi, afalagava el món, i, tanmateix, s'hi servaven capes de duresa, d'autocontrol i d'auto-disciplina, virtuts que eren les d'ella mateixa"

John Coltrane - Bessie's Blues:




Amor i negocis, barrejar-ho és un verí dels més nocius. Expressions i dites populars ho recorden. Un consell senzill per a un desafiament natural del seny. La passió com esquer, el somni de la carn. Ciència i matèria enfrontades en un duel desigual. Raó i paciència. Perquè, després dels anys, quan tot cau, què queda? De raó, no ho sabem. De paciència, ben poca cosa.

& & & & & & & & & &

"Després s'escola la tarda, amb el viatge minvant, morint de mica en mica, però tornant a revifar-se cap a la fi. Dick s'entristia de veure com minvava l'alegria de Nicole; amb tot, pera ella era una alleugeriment, car tornava a l'única llar que coneixia. No van fer l'amor, aquell dia, però quan la deixà davant la trista porta, a la ribera del llac de Zuric, i ella es va girar i se'l mirà, ell ja sabia que el problema de Nicole els pertanyia, a tots dos, per sempre més".

Mal Waldron - Status Seeking:

& & & & & & & & & &

Un retrat del futur en moviment, dels canvis sobtats, d'una condemna lenta. De la passió pret-a-porter i de la malaltia de l'amor. La relació Francis Scott i Zelda al descobert. S'intenta entendre i es mor d'incomprensió per un excés d'enigmes. Quan es fartin de la neu o del sol, uns es baixaran en marxa de la sínia. D'altres continuaran amb la comèdia.

"La frase capficà Rosemary. No podia imaginar-se els Diver vivint qualsevol mena de relació amb una societat on aquella afirmació -car de fet era una afirmació- podia tenir un sentit; i, tanmateix, la sola insinuació d'aquell parer públic, que els era hostil, continuava xiulant a la seva orella. 'Ja no els volen rebre enlloc'. S'imaginava Dick pujant l'escala d'una casa rica i oferint la seva targeta i un majordom que li deia: 'Ja no us volem rebre mai més'; i, aleshores, fer una llarga desfilada per una luxosa avinguda només per sentir-se el mateix de llavis d'un innombrable reguitzell de majordoms dels innombrables ambaixadors, ministres, chargés d'affaires..."

Hank Mobley: Funk in deep freeze:

T.S Eliott - Cuatro Cuartetos

V

Se mueven las palabras, la música
se mueve sólo en el tiempo; mas
lo que sólo vive no puede
sino morir. Tras el discurso
las palabras aspiran al silencio
Sólo en la forma, en el trazo
alcanzan las palabras
la música, la paz, como se mueve
perpetuamente el jarrón chino
en su quietud. Pero no es la quietud
del violín mientras dura la nota,
no eso sólo, sino la coexistencia;
o digamos que precede al comienzo
el fin y que ahí estaba el principio
y el fin desde antes del principio
y después del final. Y es todo
siempre ahora. Se tensan las palabras
crujen y se quiebran a veces
por el peso y la tirantez; resbalan
se desprenden y perecen, se pudren
de imprecisión, abandonan su sitio,
no se quedan quietas. Voces que gritan,
riñen, se burlan, o que simplemente
parlotean, amenázanlas siempre.
La Palabra en el desierto es la más
acosada por tentadoras voces,
de la sombra el llanto en la danza
funeral, la lamentación sonora
de la quimera desolada



John Fahey - Night train to Valhalla: