Març en Música

Nine Horses : A story of holes


Un mes de forats. La terra ha parlat, com sempre amb la veu profunda que sentencia.

Everything, Everything : MY KZ, UR BF



Un mes com un altre per enamorar-se;
vostès, potser, yo no.

Built to spill : Carry the Zero



Un març ideal per portar zeros a casa. Una carretada, si us plau. I a seguir construint per enderrocar.

Julian Cope : Fear Loves This Place



I, evidentment, a la por li fascina aquest lloc.

Margarit Mix

Prozac

La luna és un glaçó en el vas de fosca
que m'ofereix la vida. Quina història
no prova de negar el seu tenebrós epíleg?
Però el monstre sóc jo, i no algú altre
a qui, per salvar-me, puc matar.
La vida és jusatament aquest desastre.
Com extirpar la culpa de les pedres?
Com aturar el dolor dintre d'un túnel...

Prozac - Joan Margarit







MargaritMix

No l'he oblidat malgrat no recordar-lo
Els antidepressius són pesticides
I el cotxe negre que ha apagat els fars
He entrat dins el silenci i la penombra
O, com el jutge diu, executat
Que l'escoltaven des d'aquest sofà
amb la segona Suite de Bach
O, com el jutge diu, executat
xoca com una mosca contra un vidre
Entre els desastres apilats com sacs
Asseguts a la taula de la cuina
Ser vell és que la guerra s'ha acabat
O, com el jutge diu, executat
Els antidepressius són pesticides
Que l'escoltaven des d'aquest sofà
amb la segona Suite de Bach
amb sabates de goma i gavardina
M'assec en la duresa d'un dels bancs
L'espai enorme i buit el creua un raig de sol
És com la poesia: un bon poema
l'ultima casa de misericòrdia



Gràcies JM, gràcies per la teva poesia

Efecte Mirall - Walk On By de Burt Bacharach

Dionne Warwick



Isaac Hayes



The Stranglers

Quemando Plata - Ricardo Piglia

"Luego en un momento dado se supo que los delincuentes estaban quemando cinco millones de pesos que les quedaban del atraco a la Municipalidad de San Fernando, de donde, como es sabido, se llevaron siete millones".



"Empezaron a tirar billetes de mil encendidos por la ventana. Desde la banderola de la cocina lograban que la plata quemada volara sobre la esquina. Parecían mariposas de luz, los billetes encendidos. Un murmullo de indignación hizo rugir a la multitud:
- La queman.
- Están quemando la plata.
Si la plata es lo único que justificaba las muertes y si lo que han hecho, lo han hecho por plata y ahora la queman, quiere decir que no tienen moral, ni motivos, que actúan y matan gratuitamente, por el gusto del mal, por pura maldad, son asesinos de nacimiento, criminales insensibles, inhumanos"


"Indignados, los ciudadanos que observaban la escena daban gritos de horror y de odio, como en un aquelarre del medioevo (según los diarios), que no podían soportar que ante sus ojos se quemaran cerca de quinientos mil dólares en una operación que paralizó de horror a la ciudad y al país y que duro exactamente quince interminables minutos, que es el tiempo que tarda en quemarse esa cantidad astronómica de dinero..."

Recomanació: Gétatchèw Mèkurya, The Ex & Guests - Moa Anbessa

Hi va haver un temps que ells van dominar la terra, des dels seus sorrals i les seves casetes de fang. Descalços, amb la pell adobada pel sol i l'intempèrie. No els calia massa més per vestir-se. Els oasis i els estanys els feien el favor de mudar-los quant tocava. No tenien deus omniscients que els donessin la tabarra ni palaus grandilocuents a on refugiar-se. Quan tenien por, simplement cantaven o feien soroll. Com quan s'enamoraven. O desitjaven sotmetre el mon. Quatre plomes colorides, un tapall. amb la seva cridoria infernal resolien problemes i diferències.



Quan els van sotmetre aquells dimonis blancs que deien venir en to de pau, es deixaren fer. Van donar-los els tresors que per a ells no eren mes que pedres de colors. No creien en les possessions ni les propietats. Havien arribat sense res i marxarien amb les mans buides. L'unica riquesa era la seva ànima. I els peus amb els que podien derrotar qualsevol tempesta de sorra.



Un cop van dominar-los pel fuet i els grillons, se seguien sentint lliures. Amb un somriure als ulls que feia mal de veure. Amb aquella mirada groga carregada amb llunes d'altres temps. Amb les plantes dels peus tan blanques com la pell dels seus captors, mentre la pell brillava tan negre com el fuet que els espetegava a l'esquena quan s'aturaven a descansar.

Llavors algú va recordar que Etiopia existia. Bressol del homo sapiens. Àfrica.
Va ser el moment de respetar la diferència racial. A ells tant els hi feia la descoberta. El que volien era tornar a despullar-se, a cridar i a cantar. Com si fos el primer dia de la resta de la seva vida.

Soiree Valery

"Hay instantes en que mi cuerpo se ilumina... Es extraño. Veo, entonces, de pronto en mí... distingo las profundidades de las capas de mi carne; siento las zonas de dolor, los anillos, los polos, los plumajes del dolor. ¿Ve usted estas figuras vivas?, ¿esta geometría de mi sufrimiento? Se producen estos relámpagos que asemejan en todo a las ideas. Ellos hacen comprender, desde aquí hasta allá... Y, sin embargo, me dejan en la incertidumbre. Incertidumbre no es la palabra... cuando ello va a venir, encunetro en mí algo de confuso y de difuso. Se formulan en mi ser lugares... brumosos; hay extensiones que hacen su aparición.



La soirée avec Monsieur Teste - Paul Valery

Monzó Vegetal

"Dir que aquests temps són difícils és dir massa poc, és parlar tòpicament; és no dir res: hem utilitzat tant l'expressió que ha perdut el sentit (si mai n'havia tingut: els temps han estat sempre difícils per a les frases fetes). Potser és més precís dir que ja no sabem on és el nord: pitjor encara: dubtem si hi ha nord (i en conseqüència sud, que és la subversió d'aquell) i tot es fa bellugadís, canviant, com ombres en un passadís de col·legi..."



"Diuen que són temps de crisi, i a mi m'agrada pensar que és per això, que tot va com va. Perquè (si aquesta teoría és certa), en morir la crisi les brúixoles tornaran a funcionar. Fa uns anys semblàven tenir-ho clar: vam enderrocar els ídols (no tots els ídols, però: potser fou aquest el nostre error) i vam asseure'ns damunt dels pedestals, a esperar que dos més dos ja no fossin quatre: les defenestracions, si més no, sempre han estat un nord.

Quim Monzó: El Regne Vegetal

Velvet Underground 1969

Sterling Morrison (guitarra solista de Velvet Underground): "Le dije que la banda éramos todos, que eso era sagrado. Así que se inició una amarga discusión con un montón de golpetazos sobre la mesa, y al final Lou dijo, '¿No estais de acuerdo Muy bien. El grupo queda disuelto'"

Lou le dio puerta a John Cale. El galés quería seguir con la experimentación apuntada en "White Light/Whte Heat" y Lewis le dijo que no. Aquello se estaba acabando, el asunto de la pose, la Factory, el asunto de Warhol. Toda esa historia de termas romanas en cuero iba a reventar por algún lado. Supongo que hubo algún susto por ahí. Pero Lou se plantó




Sterling Morrison: "Hoy podria decir que era más importante mantener el grupo que preocuparse por John Cale, pero no fue eso por lo que realmente me decidí".

Todo empieza a torcerse desde el mismo momento en que nace. Luego está el mito. La grandeza de inventos como el de la Velvet Underground es que nacen para morir y que desconocen el alcance del proyecto. Entonces no hay pose. Está Warhol para insuflar esa energía primitiva, pero, como artista, sin saber muy bien hacia donde apunta la brujula. Y luego, están las drogas.




Sterling Morrison: "Debería decir que Lou echó a John por celos. Un amigo mutuo me dijo que Lou le había confesado que quería emprender una carrera en solitario. Lou nunca nos lo dijo, pero John y yo siempre supimos que buscaba un cierto reconocimiento aparte del grupo".

Celos, drogas, noche. Junto y revueltos y Drella marcando el territorio y quién sabe si pescando pescado fresco. Humo y látigo. El speed, la droga del diablo, muchísimo más dañina que la heroína porque no mata, pero engancha a fuego lento. Anfetamina en vena. Y luego la bajada, de cuarto oscuro y depresión.



Lou Reed: "El rock and roll es tan genial que la gente debería empezar a morir por él".

Ni que lo digas, Lou, como chinches han caído y más que caerán. Por el rock&roll, por la miseria, la felicidad y la depresión. Por aquello de llamar la atención, cortándote solo un trocito de alma, para quedarte frito porque nadie se acordó de llamar a las urgencia. Y ahi te quedaste, pensando que era una mierda morir sobre moqueta.
Y todos, con nuestro mejor perfil, aseado, maquillado, perfectamente joven, mirando a la luz.
A por la sonrisa del diablo.

Inglorious Bastards presents Life and Miracles of Adrian Belew

Adrian Belew: Nacido como Robert Steven Belew el 23 de diciembre de 1949

Guitarrista por la gracia de Dios y de los siguientes bolsillos

Frank Zappa 1977-1978

Segun su propia BioBelew: "Adrian is discovered by Frank Zappa while playing in a cover band named Sweetheart at the infamous Fanny's in Nashville. Frank gets Adrian's name from his chauffeur and later invites Adrian to Los Angeles to audition for his band".

Para muestra, un botón




David Bowie 1979-1980

Según su propia BioBelew: "Adrian tours with Frank Zappa. while on tour, Adrian meets David Bowie. Bowie is so impressed with Adrian, he asks him to join his band. The Zappa tour comes to an end and Adrian records on the Bowie classics, Stage and Lodger"

Para muestra otro botón



Talking Heads 1979-1981

Según su propia BioBelew: "While touring with Bowie, Adrian meets talking heads and performs on 'Remain In Light' and ' ...The Name Of This Band Is..." he later tours with them".

Para muestra, darle al play



Por último: King Crimson: 1981- Hasta Hoy

Según la BioBelew, la cosa fue más o menos así: "On the first day of the tour with Talking Heads, Adrian meets Robert Fripp. Fripp asks Adrian to join the soon to be reformed, King Crimson".

Seguimos para bingo con Elephant Talk (perdón por la calidad)



Pues ahí le tenemos. Alquilando su culo al mejor postor y todos sus amos vacilando de tener el guitarrista más sideral de todos los tiempos. Y él, sin perder la sonrisa aun yendo de culo.

Dedicado a mi profesor multi-instrumentista Manuel de la Rosa por aquello de poder seguir disfrutando de almuerzos como el de hoy

El beso de la mujer araña - Manuel Puig

Suposso que som la nostra pròpia presó. El cos, la carn, cel·la de la nostra ànima. A dins hi conviuen els terrors, las manies i paranoies. L'amor, els dubtes. Viuen junts prometent-se tendresa i leialtat. Fa massa calor i no hi ha llum, les parets són xopes de la suor i la voluntat flaqueja i ens abandona. Continuem amb les promeses, explicant-nos històries que al final esdevenen pel·lícules. Ens omplim de fantàsies per evitar de percebre com els sentits ens abandonen. I ja pensem en com traicionar-nos. Donar-nos pel sac. Som presó, fins a morir. Som condemna. Llavors, l'exterior no és res més que un paisatge retallable que apanyem a conveniència amb l'ajut d'unes tisores de podar. L'interior és com caldera. Soterrani d'existència, rovellat, enreixat i pudent. Dissortadament és on passa la major part de la nostra pel·lícula. De darrere la barrera de la carn ens arriben els laments més tristos. Per molt que parem l'orella no acabem d'entrendre'ls. Per això existeixen personatges com Manuel Puig, rapsodes necessaris que fixen les nostres ànimes en el buit, que fan les nostres ànimes més àcides, més exòtiques, menys grises i avorrides. Fins sentir-nos un poc més especials. Res, tampoc demanem massa.

Pessoa Piazzolla

"Uns governen el món, d'altres són el món. Entre un milionari americà, un Cèsar o Napoleó, o Lenin, i el cap socialista del poble - no hi ha diferència de qualitat sinó sols de quantitat. Sota aquests estem nosaltres, els amorfs, el dramaturg atrafagat William Shakeaspeare, el mestre d'escola John Milton, el rodamón Dante Alighieri, el mosso que va fer-me ahir la comanda, o el barber que em conta anècdotes, el cambrer que m'acaba de fer la fraternitat de desitjar-me millorança, perquè només m'he begut la meitat del vi".

Alive in Japan

Boris: Statment



Boredoms: Vision Creation Newsun

A tragos cortos, por cierto
o
ショートドリンクは確か

Una recomanació - Grizzly Bear

Una preciosidad de disco que crece a cada escucha. O que puede hacerse odiar. Esa ínfulas, las intenciones del presuntamente sabio, del que navega sobre partituras con brújula y vientos exactos. Que no se deja amedrentar por marejadas, por las proximidad de otros barcos.



El timón que cruje, la zozobra que amenaza, las olas que se levantan, pero ellos que ya ven puerto. Playas umbrosas, vegetación espesa, sol difuso. Y aun más en el interior, lo que andan buscando. Que costará vidas e ilusiones. Las de algunos de sus fans de toda la vida, por aquello de buscar una ruta alternativa, un cambio de forma.



El santo grial de los músicos, su piedra filosofal, llámenle como quieran, que hace a los músicos extraños de ellos mismos, irreconocibles después de ese tratamiento ambicioso. Pero también modélico. Salvar su vida, pueden definirlo, una nueva oportunidad a su pretendido talento. O hundirse definitivamente en el barrizal. O criar alas y elevarse sobre nosotros en pos del objetivo.

ELIJAH'S CHICHONERA

Una notícia al més pur estil TV3...

Mai dirieu que escolta l'actor Elijah Wood, més conegut com Frodo el Patidor de la saga de "El senyor dels anells"

La solució a partir del 1.31

Lo flipa!!!!

L’últim dia abans de demà - Eduard Márquez

Pots dir-ho més alt, més clar, amb guitarres sorolloses, amb trompetes de la mort acompanyant les teves orelles, anunciant el que ens caurà al damunt: la fi del món, un terratrèmol de conseqüències devastadores. I, clar, a qui l’importa. A qui l’importa si ens van arrasar. Si només vam ser la generació chopped (segons expressió de l’autor). Nascuts als 60’s entre vents. Embolcallats pel furient tecnicolor d’un súper 8 però sota el reflex d’un blanc i negre televisiu, amb les cares llargues que provoca el bicolor. Picant la projecció de nosaltres mateixos a una paret del menjador, damunt d’un formigó que al final va resultar defectuós. D’acord, no interessa a ningú. Som nets del franquisme. D’aquest franquisme sociològic que, no és que perduri, és que viu instal·lat en nosaltres. Genèticament, culturalment. Políticament. Fills dels seixantes, nets del dictador, víctimes de la transició i dels seus pactes socials que van netejar-nos higiènicament d’odis ancestrals.

“Doncs et fots. Et Fots. Ho entens ara? O es que potser et pensaves que els déus et tenien reservada alguna missió especial? Salvar el món? Escriure el llibre dels llibres?”

No és el llibre de llibres però és una bona història. Que ens recorda que som tan mortals com volàtils, com un paper cremant-se, igual que fulls d’un llibre, un cop passades, les has d’haver estimat molt (o t’han hagut de sorprendre sobre manera) per tornar-hi. Com quan el tanques i el deixes a la prestatgeria més alta. Arraconant-lo de la teva vida, de la mateixa forma que t’has comportat amb d’altres. Deixant de veure sobtadament gent amb la que has viscut molt, amb les que, en un moment, haguessis muntat el que fos. Els llibres, de vegades, ens recorden aquestes relaciones tan mòrbides d’amor / indiferència.

“Tot i que, quan entro a la sala, el Robert prova d'amagar el llibre que està llegint. No em costa gens reconeixe'l.

Veig que l'has acabat trobant

El Robert deixa de dissimular i se'l col·loca a la falda.

No sabia que l'haguessis publicat"

Hi han obres o històries condemnades a vagar entre l’actual grandiloqüència i les grans pensades de màrqueting, entre els èxits mediatics i les velles glòries. Narracions que es perden en la indiferència que escorta les nostres vides a banda i banda. De vegades, l’autor hauria de saber i tenir en compte que, per molt que cridi, no se l’escoltaran. Ja. Depriment. Per això que la maça cada cop haurà de ser més gran, més pesada. Més amenaçadora. La seva caiguda cap el terra, segons pes i llargària, serà proporcional al terrabastall ocasionat: L’improvisada parada volant pels aires, súper vendes escampats, alguna mà rebentada, algun trau, els fidels seguidors de la celebritat de torn fugin del teu somriure maníac i les llums blaves de la llei i el ordre que ja t’encerclen.... coses que passen. Per no haver esperat a l’endemà . O al dia abans.