jueves, 28 de abril de 2011

Julio Cortazar - Una de cronopio y Fama



Conducta en los velorios

"No vamos por el anís, ni porque hay que ir. Ya se habrá sospechado: vamos porque no podemos soportar las formas más solapadas de la hipocresía. Mi prima segunda la mayor se encarga de cerciorarse de la índole del duelo, y si es de verdad, si se llora porque llorar es lo único que les queda a esos hombres y a esas mujeres entre el olor a nardos y a café, entonces nos quedamos en casa y los acompañamos desde lejos. A lo sumo mi madre va un rato y saluda en nombre de la familia; no nos gusta interponer insolentemente nuestra vida ajena a ese diálogo con la sombra. Pero si de la pausada investigación de mi prima surge la sospecha de que en un patio cubierto o en la sala se han armado los trípodes del camelo, entonces la familia se pone sus mejores trajes, espera a que el velorio esté a punto, y se va presentando poco a poco pero implacablemente...."

Llavors és preferible que la vetlla sigui sincera de debó, perquè, en cas contrari, Cortazar i la seva familia sencera de tiets i tietes, cosins, germans i pares, poden decidir que no ets digne del mort que estàs guardant. I pispar-te'l per enterrar-lo ells en nom teu. I millor que no t'enfrontis, perquè pots perdre fins la camisa. Tot és qüestió d'escollir entre un enterrament sincer amb les llàgrimes justes i un bon café, o despedir el mort abans del que normalment tocaria. Després de trobar-nos la vetlla convertida en una prova de resistència.

Departament of Eagles (Grizzly Bear) : In Ear Park


domingo, 24 de abril de 2011

Diumenge de resurrecció - efecte mirall

007 - 700

You only live twice (Sólo se vive dos veces)

Nancy Sinatra




VS



Coldplay


Nobody does it better (La espía que me amó)

Carly Simon



VS



Radiohead

We have all the time in the world (Al servicio secreto de su majestad)

Louis Amstrong



VS



My Bloody Valentine


martes, 19 de abril de 2011

Lee Hazlewood - L'ombra allargada del cowboy




Lee Hazlewood

9 de juliol de 1929
4 d'agost de 2007

Una mina musical treballant sempre a l'ombra (i per l'ombra), un talent en mans d'altres, la història d'un discjòquei radiofònic convertit en compositor d'èxits mundials impensables, per la gràcia de la seva Texas natal, per la Nancy Sinatra (i el seu pare, Frank), per la Suècia glaçada. Pel seu caràcter explorador. I, naturalment, pel bon gust innat a l'hora d'escriure cançons.

Èxit nº1:



This boots are make for walking (per Nancy Sinatra)


Quan l'artista va saber que el seu càncer renal li havia guanyat la partida, va decidir que les seves cendres desapareguessin en l'illa sueca que l'havia acollit en el passat quan n'estava fart de glamur i lluentons i desaparexia del món.

Va repartir entre els amics els disc d'or i platí que havia aconseguit composant per Duane Eddy, Dean Martin o Nancy Sinatra, va fer un últim disc, es casà amb la seva promesa del moment i es preparà per morir.
Amb l'epitafi escollit - "Didn't he ramble" - va decidir que no tornaria a anar-se'n per les branques. Que, disortadament, aquest cop ja no podria fugir. Perquè l'escapada era definitiva.

Èxit nº 2



Some velvet morning (amb Nancy Sinatra)

Lee Hazlewood segueix essent a dia d'avui un gran desconegut. Perquè ell ho va voler. No encaixava en aquell món de Sinatras i Dean Martins. Preferia fugir. Investigar en sons: diu la llegenda que Phil Spector li va pispar la idea del "wall of sound". Jo crec que va ser Lee Hazlewood qui, per treure-se'l de sobre, li va acabar explicant. I així va nèixer el famós "mur de so". Un mur que li va permetre a aquest cowboy dels escenaris posar terra pel mig.

Èxit nº 3



Jackson (altre cop amb Nancy Sinatra)
(Sembla que aquest cop Lee no va poder escapolir-se de les exigències del guió)


No va aconseguir passar tan desaparcebut com volia:
Per exemple: Beck considera la veu de Lee Hazlewood tan fonamental com la de Johnny Cash: "Aquesta veu inmensa de l'experiència", diu d'ella Beck, "que no espera res a canvi de la humanitat, tret de compartir el moment d'un cigarret"



Hey Cowboy

Tot i el seu escapisme, que, pel que sembla, Hazlewood practicava fent discs de borratxos, perdedors i inadaptats, aquesta mena de psicodelia cowboy seva (va ser productor de Gram Parsons i la seva International Submarine Band) va acabar quallant en les següents generacions



Some Velvet Morning per Primal Scream

Un homenatge: Total Lee! The Songs of Lee Hazlewood (2002) Jarvis Cocker, Richard Hawley, Lambchop, Calexico, Tindersticks, Saint Etienne o Evan Dando, entre d'altres artistes, van decidir que la flama de Lee no s'apagués. Que tot aquest món seu de fugides per aerports, de lluitadors sense gaire esma, permanentment vestits amb gales de diumenge, no caigués en l'oblit.



When a fool loves a fool

sábado, 16 de abril de 2011

Michel de Montaigne


"Más dispuesto estoy a retorcer una buena frase para remendarla sobre lo mío que a retorcer el hilo que llevaba por ir a buscarla. Por el contrario, es misión de las palabras servir y seguir, y ¡consígalo el gascón si no lo consigue el francés! Quiero que las palabras se superen y que colmen de tal manera la imaginación del que escucha, que no tenga éste recuerdo alguno de las palabras"



miércoles, 13 de abril de 2011

Pedro Páramo - Juan Rulfo


"El calor me hizo despertar al filo de la medianoche. Y el sudor. El cuerpo de aquella mujer hecho de tierra, envuelto en costras de tierra, se desbarataba com si estuviera derritiéndose en un charco de lodo. Yo me sentía nadar entre el sudor que chorreaba de ella y me faltó el aire que se necesita para respirar. Entonces me levanté. La mujer dormía. De su boca borbotaba un ruido de burbujas muy parecido al del estertor.
Salí a la calle a buscar aire; pero el calor que me perseguía no se despegaba de mí
Y es que no había aire; sólo la noche entorpecida y quieta, acalorada por la canícula de agosto
No había aire. Tuve que sorber el mismo aire que salía de mi boca, deteniéndolo con las manos; hasta que se hizo tan delgado que se filtró entre mis dedos para siempre.
Digo para siempre
Tengo memoria de haber visto algo así como nubes espumosas haciendo remolino sobre mi cabeza y luego enjuagarme con aquella espuma y perderme en su nublazón. Fue lo último que vi.


- ¿Quieres hacerme creer que te mató el ahogo, Juan Preciado?....



Jesse Sykes and The Sweet Hereafter: Hushed by Devotion

domingo, 10 de abril de 2011

SPOON: Quan creure és un art


SPOON: Possiblemente la millor banda pop del món


Originals d'Austin Texas. Encapçalats per Britt Daniels (guitarra i veu) i Jim Eno (bateria), prenen el nom d'una cançó del herois Krautrock CAN




Telephono (1996)


"Havíem venut, crec, uns 2.000 exemplars (de Telephono); tot i això, es mantenien les expectatives de que ho faríem molt bé" Britt Daniels.
Amb dues mil còpies, fitxen pel llegendari segell Elektra.

A series of sneaks(1998)


La venda de "A series of sneaks" va anar pitjor que amb "Telephono". Per tant, el segon disc de Spoon es va enfonsar ràpidament sense deixar rastre. El AR que els havia fitxar de Matador per Elektra també va desaparèixer.

"El tipus que ens va signar per Elektra es va convertir en una persona diferent, no agafava les meves trucades telefòniques", explica Britt Daniels. "Va desaparèixer de la vista quan més el necessitàvem".

Believing is art



"No sabia si seria capaç de seguir fent música", confessa Daniels, "Si algú ens voldria tornar a escoltar. Em sentia una mica perdut, vaig començar a fumar marihuana, vaig seguir escrivint cançons. Un munt de cançons. Si no fos per aquestes cançons, haguéssim trencat".

Girls can tell (2001)



De la totpoderosa Elektra tornen a un segell independent, Merge Records. Publiquen aquest "Girls can tell" que els retorna al camí.



"Tot havia anat tan malament per a nosaltres que qualsevol cosa que ens funcionés era ganga. Podríem fer un altre disc. Podríem anar de gira i no perdre diners. Va ser impressionant ".

Kill the moonlight (2002)




"Quan amb 'Kill the Moonlight" vam vendre el doble que el anterior, ens vam adonar que havíem salvat els mobles".

Stay, don't go



Pitchfork escriu: "'Kill the Moonlight' sona com si estiguéssim drets en el punt mort d'un enorme magatzem buit. Milers de seients es col·loquen a prop de la banda. Hi ha un nerviosisme dilatat. Silenci Total. Abans que es produeixi un so únic".



Gimme Fiction (2005)



Pitchfork: "Durant més de cinc anys i tres àlbums, Spoon han ocupat l'estrany purgatori entre ser un dels més grans noms del rock indie, gairebé sense un reconeixement general prou gran"

My mathematical mind



"
Gimme Fiction és en realitat un àlbum tremendament divers, gairebé esquizofrènic en la seva composició". Cert. Daniels y companyia no paren mai quiets i sempre busquen fer un nou gir, el darrer que els convenci i satisfaci. Aquest és el punt fort del grup. La seva capacitat, millor o pitjor, de reinventar-se a cada disc...

Ga ga ga ga ga (2007)



A partir d'aquest moment, el grup ja no abandona les primeres posicions en les llistes dels millors de l'any. El nivell segueix mantenint-se de forma envejable. S'enten. Els problemes i deseganys del començament els han acabat fent molt forts. I després compten amb aquesta auto-exigència que els permet millorar un disc darrere l'altre.

Black like me





Transference (2010)






Fins al proper àlbum




jueves, 7 de abril de 2011

Solitud - Víctor Català


La dona, aleshores, se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l'espai i tota la muntanya a son entorn. Fins que, enmig d'aquell enriolament espontani de la vida, l'escometeren impulsos de besar: uns impulsos apresserats, frenétics, irresistibles, de besar quelcom... Involuntàriament, tota tremolosa, es torça vers el pastor, qual cap, descobert i inclinat sobre el llebrot, li oferia, a tret de llavi la volta del cervellet, mes... abans d'acabar l'acció, va estroncar-l'hi una cosa sorprenent. Sense saber per què, sense haver sentit la més petita fressa, sense obeir a cap signe exterior, el pastor i ella, d'un mateix moviment instintiu, aixecaren el cap, alarmats per guaitar enlaire. Quedaren sense bleix. Allà, al cim dels canons de l'Orgue, un grop oscur, un altre cap humà que planava en l'altura, sobre els seus, es féu vivament enrera i desaparegué sense deixar rastre. No fou més que una visió de llampec, que una sospita quasibé, i malgrat això la dona i l'home demoraren èrtics, sense pestanyejar, per més d'un minut, veient encara sota el cel, com si hi hagués restat estamapada, la taca fosca del cap i la mirota blanca d'unes dents de xacal.



Fleet Foxes: The Plains... Bitter Dancer


miércoles, 6 de abril de 2011

Hivern - pel retrovisor




Rock and Roll HeartEs trist veure caure els mites. Una pèrdua de temps. Com mitificar.
Talment com un hivern a Nova York amb Sonic Youth, amb Little Women o amb els legendaris Silver Apples. ¡Quin viver d'artistes! Mitificat, inflat, com li vulguin dir, però quan tinc mal de cor, escolto els Grizzly Bear de Brooklyn i ja ho tenim fet això. Deuen ser els aires...

I mentrestant, nosaltres, creient haver inventat la sopa d'all. Amb grups de pà sucat amb oli. Que només fan que reblar el clau de l'ocàs, amb la data de caducitat marcada en els braços. Seguim participant en un matx erroni. Seguim intentant-ho. Només cal mirar als costats per adonar-nos que fa molta estona que l'àrbitre ha xiulat el final.

Per això sempre tenim àrbitres com Bill Evans



Unes tecles, una mica de pau, l'Evans és com el millor dels aspiradors. Amb una passada, ens lliura de tots els àcars.


Hivern pel retrovisor. Un més per la col·lecció, després d'haver deixat de fumar, gairebé tornant-me boig. Sort de la Sara, de la familia, d'això d'escriure. I la narrativa.

martes, 5 de abril de 2011

Psychodelic M.Popp




Tants anys de martiri perquè, per fi, hagin donat amb la fórmula que farà empassar-nos la píndola.

sábado, 2 de abril de 2011

Alabama 1963



No ha pasado tanto tiempo. Lo parece pero no lo es. El típico campeón que se cree en la cima del mundo. Y decide que su color es el que lava más blanco. Y que los otros son monos. Que sólo merecen cadena y látigo. 1963. Después de una guerra, de dos, de cientos de guerras, con el dogma como argumento principal, único e inabarcable.



El discurso buenista no cuela. Hay que ostentar la razón. Hay que hablar siempre de las colas en el hospital, de los derechos, de los rateros que rondan, hay que buscar un culpable a toda nuestra desazón y que sea de otro color. Que sea desagradablemente diferente a nosotros. Justamente. El discurso buenista corta cabos de la inteligencia. Los sustituye por músculo.



Luego ya sólo es cuestión de hallar al desgraciado que esté dispuesto.
Encontrar las armas es más fácil de lo que se presume.
Las víctimas, aún resultan más fáciles de localizar.
Lo de la sangre fría, entonces...




1963. Parece lejos, pero no tanto. Edades comprendidas entre los 11 y 14 años. Jovencitas.
La araña esta de la segregación, del yo soy antes que él, de ese etiquetaje de palabra fácil, sigue viva, en cualquier corazón, incluso en algunos muy elegantes. Principalmente nutrida de basura televisiva, de obsesiva palabrería que repite como martillo percutor. Que él es el listo y ellos no. Que él puede y tú no. Seguimos jugando a esta ruleta de la muerte y encima creemos tener la razón. La razón mata. Avisados estamos.




John Coltrane : Alabama (1963)