viernes, 27 de mayo de 2011

Charles Mingus - Déu va ser un boogie man


Nogales, Arizona 22/04/1922
Cuernavaca, Morelos, México 5/01/1979

"Complicar les coses simples es un territori comú, que les coses complicades siguin senzilles, increïblement senzilles, això és creativitat".


Gunslinging bird:





"El bon jazz és quan el líder salta pel piano, agita els braços i crida. El jazz exemplar es quan el Tenor va i aixeca un peu enlaire. El gran jazz es quan algú estira durant 32 compassos una punyent nota i llavors cau de mans i de genolls derrotat. Un geni pur del jazz es manifesta quan ell i la resta de l'orquestra fugen per la sala mentre la secció de ritme fa ganyotes i balla amb els seus instruments"



Open letter to Duke:



Duke Ellington va descobrir-li una música que fugia dels murs de les esglésies, de la gresca dixie i les batusses de galls fanfarrons. Una música que deixava enrere el dia a dia per endinsar-se en l'aventura. De retruc, el vell Duc va aprendre del Charlie i les seves rotundes maneres el valor real del contrabaix. Que va passar de simple instrument d'acompanyament (juntament amb la bateria) a element de pes dins l'orquestra. Fins els nostres dies.










Freedom:



"Estic massa enfeinat tocant. Quan estic tocant no estic per fixar-me en qui m'escolta. Quan em posava a escoltar, escoltava orquestres simfòniques. Beethoven, Brahms, Bach, Stravinsky. Tu no escoltes un sol instrument. Tu escoltes música".

Solo dancer:


La seva sang era tan salvatge com carregà una pistola al cinyell. Una sang tèrbola, xinesa-sueca-anglesa-africana. De família racista, només podia sortir un baixista, per allò de tocar el que gairebé no sona. Charlie Mingus: gros, de dits immensos, de peculiar alçada, amb uns més que presumibles peus grans, amb un color de pell indefinit i uns cabells estarrufats, el cap en combustió permanent. Insatisfet. Violent. Un gall de brega. El més gros del galliner. Un guanyador.

miércoles, 25 de mayo de 2011

lunes, 23 de mayo de 2011

l'endemà



Potser la reacció ha arribat massa tard. Encara que tard no sigui el terme. D'acord. El paradigma de viure bé, d'anar tirant a empentes i rodolons, acceptant el dia a dia per arribar sa i estalvi a la següent jornada. Però sí. La reacció ha arribat tard. Per, suposo, aixecar-se, espolsar-se els genolls i tornar-hi. Perquè, per aquests triomfs inapel·lables, per aquestes majories absolutes, l'estratègia passa per pensar en l'endemà de la victòria, quan s'hagin restablert determinades coses i haguem tret tota la brossa al carrer, pintat la casa i espavilat l'ambient. Del 15 al 22 de maig han estat dies d'emoció que ens han deixat la marca del somni. A dia 23, les coses són on són, i on han de ser. Cadascú al seu lloc. Necessitàvem un mapa que aclarís quins eren o havien de ser els nostres propòsits. La victòria de la dreta (de la més civilitzada a la més troglodita) marca una frontera entre dues maneres de fer. De la tecnocràcia al benestar es dibuixa una escletxa que dia a dia s'ha anat fent més gran. Farcida d'excuses que van del "sempre s'han pagat comissions en qualsevol mena de negocis" al clàssic "si no li fots tu (al parent de torn), li fotrà un altre". O el millor de tots: "com són humans, són subornables". De totes formes, tampoc parlo de justícia social, ni del benestar, ni de corrupció o nepotisme. Parlo d'acció.
Parlo d'aquest abisme que ens va separant entre els qui vivim a terra i els qui ho veuen tota a la distància de núvol. Els opinadors separen Tahrir de Reikiavik com qui separa el gra de la palla. I parlen de dictadures i democràcies. Però surt Islàndia al debat i tothom calla. O com li van dir a un conegut des de TV3, per aquesta mena de silenci que acompanya a la revolta islandesa: "és que a informatius se'ls acumulen els assumptes i no els poden donar tots".





No és Tahrir, és Islàndia. Això és el que els espanta. El volcà...



Disculpeu per la intro del vídeo:
Inside Job (Oscar al millor documental 2011)
Recomanable per a tots els públics.

jueves, 19 de mayo de 2011

Charles Baudelaire - Abel i Cain - Les Flors del Mal



Raça d'Abel, dorm, beu i menja;
Déu et somriu amb complaença

Raça de Caín, en el fangar
repta i mor miserablement

Raça d'Abel, ton sacrifici
afalaga el nas del Serafí!

Raça de Caín, el teu suplici
tindrà alguna vegada fi?

Raça d'Abel, mira el teu gra
i el bestiar, com van a més

Raça de Caín, la teva panxa,
de gana fa rau-rau com un gos vell

Raça d'Abel, esclafa bé el teu ventre
a dins la llar patriarcal

Raça de Caín, en el teu antre
tingues esgarrifances de xacal

Raça d'Abel, ama i procrea!
els teus diners també fan fills

Raça de Caín, cor tot encés
para atenció a anhels massa grans

Raça d'Abel, creixes, pastures,
com una xinxa en el fustam!

Raça de Caín, porta la teva
família acorralada pels camins.


Grateful Dead. Mountains of the moon

lunes, 16 de mayo de 2011

T'agraden els Mujeres?





pregunta capciosa, doncs...
T'agraden o no t'agraden els Mujeres?

opció 1: The Beat



Podria ser que sí, que t'agradessin els Mujeres. Sense problemes, llavors...
El llest de torn dirà: Però es que sonen a garatge
I tu li diràs: Val! Alguna cosa més?

opció 2: Reyerta



Llavors el llest del barri hi torna: Sona molt americà!
I tu li dius: Això sí que és original.
Ell ja se sent l'amo de la pista i s'atreveix amb un: I és molt seixanta!
Evidentment que parla dels 60's.

Opció 3. L.A.



I ell que em pregunta: I dius que son de Barna?
i jo: No sé, no els conec, això diuen.
i ell, altre cop: Doncs no sonen gens malament
I tu: És que per ser de Barcelona han de sonar malament?
I ell: És que, ja saps, són aquestes coses de... --- Per fi s'ha quedat sense paraules ---

opció 4: Oh my





L'últim que sé del llest aquest és que prova de baixar-se'ls d'Internet però que, amb el nom aquest de "Mujeres", li surt de tot. Principalment, ranxeres. El tio desespera amb l'ànsia aquesta típica dels temps moderns de voler tenir-ho tot al moment. Jo ja li dic, que passi per caixa, que, a més de tenir-lo en format original, (CD o vinil) els farà un favor als músics. Diu que sí, que sí. Amb el cap. Com seguint el ritme de la cançó. Maleïts temps moderns


viernes, 13 de mayo de 2011

Gabriel Ferrater - Les dones i els dies


La cara

Quin injust pensament,
quin ésser de misèria
detestable
(la serp
que una roda tonant
ha aixafat, i que fa
camí tota la nit:
corda de carn ferida,
lenta i difícil, entra
a morir dins l'aurora
d'un jardí reservat,
i el matí rosa i verd
es trasbalsa que exulti
un llarg grumoll de mosques
fèrvides)
Quin horror
ara s'ha introduït
dins aquest cervellet
fàcil de vulnerar
i aquesta cara jove
s'ha fos per un segon
s'ha fos com una màscara
de cera, i m'ha fet veure
la cara ineluctable
del vell que s'hi amaga
i sap com l'odiem



Boris: Feedback nº 5

lunes, 9 de mayo de 2011

D'esquerra a dreta

En aquesta dislèxia nostra d'anar per la vida

"From left to right" - Ivan Maximov



Quatre minuts en format Koniek és molt de temps.
Massa temps pel somni d'un gos d'estiu.
Massa temps Internet. De la pressa i l'intercanvi.
Temps obsessió.

Millor mirar d'esquerra a dreta
No sigui cas que ens atropellí
Un bit gegant carregat de primícies

jueves, 5 de mayo de 2011

Els SURFING SIRLES - Orgull de Senyora Onada




L'idioma és un problema? Qui ho diu això? Des de quan? Llavors com és això d'escoltar Bob Dylan i, sense tenir ni fava d'anglès, atrevir-se amb el Blowing in the wind my friend. Com xampurrejar a Jacques Brel sense saber francès i nuar-te la llengua. No és pas l'idioma, no.



Han atropellat al gat

Es tracta de cridar. De fer-te passar per aquell noi que gairebé totes les mares voldrien com a fill. Tenir una óptima dentadura i tenir alguna cosa per dir. Si saps com dir-ho tens mig problema resolt. A pic i barrina, si us plau.

El ie-ie de l'alquimista


Saber suar tot aquest amor de mare que duus a dins. Mantenir el riure després de cada concert. Agafar correctement els dits a les teves primeres fans. Mirar-les als ulls i saber llegir-les el desig quan encara l'ombra no s'ha esvaït.

el trineu


Problemes d'idioma? Els qui en saben parlen d'estil. De la trempera justa i necessària, de si creus en el que fas o és que t'han enredat els amics. De si saps que això és el món de l'espectacle i que els sòmines no hi tenen res a pelar. Que has de dominar l'instrument i saber cap on vas. El que vols dir i com ho vols dir. A partir d'aquí....

A la fageda


Canta en arameu (marrameu) en urdu, en finlandès, en flamenc, en rus, en vietnamita, en cambodjà, en cantonès, en punjab, en filisteu, en quetxua i trobaràs què....

Afora fa molt fred i aquí dins s'està calent...
I tampoc fa falta que t'ho tatuis

domingo, 1 de mayo de 2011

Abril en el retrovisor


Els surfings sirles: Escolti Senyora Onada:


Un abril de dispersions, sense gairebé aigua. De Sara Vaughan a Lee Hazlewood. Pero també de Mujeres, Surfing Sirles, Música Dispersa y Sisa. Un mes de morts vivents, acabats de rentar de fang i pols, per tornar a la vida. Un més de Joan Margarit amb aquells "les finestres de nit, amb la llum groga, són ulls voltats pel rímel de l'asfalt" que escribia del Besos, un abril per trencar a riure amb "El lamento de Portnoy" de Philip Roth, per entendre, vint-i-vuit anys més tard, el poder amnèsic del "Benzina" de Quim Monzó, fins i tot per demanar-li que es deixi estar de vanguardies i torni a casa. O que es reencarni en Julio Cortazar per crear una barreja infernal que ens lliuri d'aquesta mediocritat d'estrelles, polítics i futbolistes.
Mentrestant no és produeix el miracle...

Jaume Sisa: A Sota l'Alzina


Abril, un altre mes. Roses, llibres, pressupostos i retallades. Bufetades, poques. Pero un mes més d'aquest eixamplar-se les distàncies entre les seves i les nostres vides, fins l'espenyada general. Al fons de l'abisme, la sortida.



"A aquellos que buscan los lugares más elevados - murmuré - le son reveladas extrañas iluminaciones"
Flann O'Brien: "El tercer policia".