domingo, 9 de diciembre de 2012

Cómo hacer crac - Nacho Vegas


Cada mañana te despierta la sensación
De que hay alguien gritando a tu lado,
Pero estás solo en la habitación.
Y desayunas leyendo la prensa
Para saber lo que hay que pensar.
Lees tu horóscopo; eres Capricornio.
Te entra el pánico y bajas al bar.

Y hay una camarera colombiana,
Pero ella nunca ha reparado en ti.
No lo intentes; regresa a casa.
Tal vez te sientas seguro allí.
Pero en la tele dan la muerte violenta
De alguien molesto para la sociedad.
Y el presentador hace una mueca,
Abre la boca y solo suena un crac.
Abre la boca y solo suena un crac.

Y cae la tarde, y te atreves a volver a salir.
Compras pan de Bimbo y dos yogures
En el mercadona de Pumarín.
Y oyes voces justo al otro lado;
Es una fiesta que hay en un café.
Te informan de que han desarticulado
A la cúpula de la CEOE,
Y de que solo habrá un nuevo principio
Una vez consumado el fin.
Y una niña susurra a tu oído
Que han desahuciado a la familia Botín
Y que han cambiado el significado
De algunos verbos como disfrutar.
Y en la calle se hace un gran silencio,
Pero si escuchas bien oirás un crac.
En toda España solo suena un crac.
En occidente solo se oye un crac.

Y si esto no es el fin,
Si esto no,no,no es el fin,
Si esto no,no,no es un final
Entonces es la bomba que va a estallar
Es una bomba y va a estallar
Es la bomba que va a estallar
Y en la tele dan la muerte lenta
De algún experto en el mundo global,
Y oyes el timbre y al abrir la puerta
Hay a una multitud haciendo crac.
Una multitud haciendo crac.



 
Cómo hacer crac - Nacho Vegas

lunes, 3 de diciembre de 2012

Davos según Richard Sennett


"A Davos se llega por una estrecha carretera que atraviesa los Alpes; el pueblo se extiende a lo largo de una calle principal bordeada de hoteles, tiendas y casas para esquiadores".
"Davos está dedicado al calentamiento económico global y el centro de conferencias está a rebosar de ex comunistas que ensalzan las virtudes del libre comercio y el consumo indiscriminado. br />
"El Foro Económico Mundial funciona más como una corte que como un congreso. Sus monarcas son los gobernadores de los grandes bancos o los directores de empresas internacionales, todos ellos buenos oyentes. Los cortesanos hablan con fluidez y en un tono bajo, siempre a punto de solicitar un préstamo o de concretar una venta".
"Y aquí, en las pistas de esquí de Suiza, vestidos como si en efecto fueran a practicar este deporte, están los vencedores. Mi pasado me ha enseñado una cosa: sería fatal tratarlos como simples malvados... Pocos de los que he conocido en Davos comenzaron igual de ricos y poderosos. Éste es un reino de gente que ha llegado y muchos de sus logros se los deben a la práctica de la flexibilidad"

Richard Sennett: "La Corrosión del carácter" (1998)



Richard Sennett (Chicago, 1943) Sociologo norteamericano profesor emérito de la London School of Economics y de la Universidad de Nueva York, autor de una ingente investigación sobre la teoría del trabajo, sobre las relaciones laborales y sobre el devenir económico del mundo. Imprescindible para entender el momento actual.

sábado, 1 de diciembre de 2012

Ens mudem

http://tulimarquez.com/

martes, 20 de noviembre de 2012

La Gran Casa - Nicole Krauss (2012)

/

Primero, los destacados que hablan de la autora, la biografía. Luego, en el sofá, empiezo la lectura. Pronto llega el recuerdo del ser querido que tuvo el detalle de regalarme el libro. "La Gran Casa" de Nicole Krauss. Entonces, la historia. Un embudo que podría pasar por alambique. La autora retuerce los hechos tomándolos por el cuello, los cuadra y descuadra a placer, forzando al lector, mueve los hilos y mecanismos de las tramas a su antojo para encajarlos en un punto de su universo particular. Pero no todas las lineas argumentales, solo algunas van a parar al mismo agujero en este mundo de extrañas coincidencias. Todo gira alrededor de un escritorio, como el de la portada, en el que se sufren la ortografía y la gramática, en el que se pugna con distintos puntos de vista, en el que se decide el estilo, la ética y la significación moral que se quiera alcanzar. Lo que podemos decir y lo que es mejor callar. Dónde guardar nuestra memoria.

Nicole Krauss traza varias líneas de la vida en "La Gran Casa", que el lector va a intentar unir, antes de conocer el propósito verdadero de la autora. NYC, Oxford, Jerusalem, también Santiago de Chile en la distancia, también los guetos de la Europa del Este en la pesadilla. En cada lugar sitúa una casa que será escenario de un secreto, de una verdad lisiada, de un amor a destiempo, del silencio de la vergüenza. Son casas sólidas, con jardines, gatos curiosos y segundos pisos, pero también son del papel que uno hojea. Con un soplido van al suelo. Algo como lo que vivimos ahora. Misiles y desplomes y desalojamientos y miseria de sumidero. En este punto, la autora sugiere los mecanismos de la memoria, los que emplean los personajes de la obra, empleados forzosos del escritorio de marras. Condenados a memoria perpetua, como todos.

A partir de aquí, un estilo, un montón de pensamientos, un rugido, orden y concierto. Metáforas, las justas. Madera y Poesía.

Una entrevista



jueves, 15 de noviembre de 2012

Paissatge després d'una vaga

1.- What keeps Mankind Alive - William S. Burroughs - September Songs (1997)

Llavors fas una ullada al pendent del passeig de Gràcia, els caps bullint en la sopa revolucionaria. Ja saps què passarà, com anirà tot. Fins i tot coneixes les ferums, el pàtxuli, la pudor de suor, les espècies de la revolta. Els versicles de Brecht també fan baixada sota els llums morts de nadal. Sota Pal·li. Allò de la missió de fer-nos purgar els set pecats capitals. Allò que la humanitat sobreviu a base d'actes brutals. Només cal mirar, ja ni fa falta enfrontar-se als fets.




2.- “The old man’s back again – Scott Walker – IV (1969) 

Les ombres i les llàgrimes seran una constant, llargues vetllades, tancats en uns menjador, parlant sense parlar. Ahir vaig veure ulls que sonaven com campanes, però la voluntat no esta encara del costat dels valents. Pena. Potser manca d'ira. Somnis trencats. El moviment per inèrcia. I quina diferència quan els moviments són teledirigits des de la gran tele. Sis-cents mil espectadors en horari de prime-time per dos mesos de feina igual al milió i mig de l'onze de setembre. Els polítics actuals i les seves maquinàries de propaganda han convertit Goebbels en un nen clenxinat i amb sabates cares.




3.-“Les Joyeux Bouchers – Boris Vian, - “Chansons possibles et impossibles” (1956)
Potser si caldria uns 60's, més que res per l'esperit crític, per la força de l'ideal comunista que els posi la por al cos. Vaig veure l'economista Vicenç Navarro camuflat, donant voltes en la gentada. Exemplificava com ningú la desorientació global que ens domina. No és això. Ni tampoc la monja Forcada. No. Ni tampoc és l'assumpte de la independència. Aquest és el pot de fum que ens ha llançat el búnquer nacional per entretenir-nos una estona. Així, ells poden seguir jugant a Prenafetes i Millets tant com vulguin. Com diu Vian, això que ballem és el tango famós dels enterramorts. Era el que sonava ahir al vespre a Passeig de Gràcia amb Diagonal.



4.- “Blind Lemon Jefferson” – Nick Cave and The Bad Seeds – “The firstborn is dead” (1985)

Tot va acabar com va començar. Els del passamuntanyes a hòsties i la gent corrent cap a casa a mirar la tele o a parlar pel facebook. A fer uns Tuits del que han vist. Mentrestant com diu Nick Cave, les rases dels camins de la justícia s'omplen de fang i de pluja. Avui parlaran de si eren tants, els altres rebaixaran les xifres, els sindicats, satisfets, pensaran que han fet la feina. I sant-tornem-hi amb el vodevil electoral que acosta un dia més CiU a la majoria absoluta del no-res. A una colla de barbuts, tots menjant en silenci de la mateixa taula. El sant sopar modern. Mentre, nosaltres ens mengem el camí fosc i solitari, eludint els sots com podem. I no, no conduïm cap Cadillac.

martes, 13 de noviembre de 2012

Thelonious Monk - Bolivar Blues



TM, en directo, en la televisión japonesa. 1963. 
Thelonious Monk exhibiendo músculo de creador y talento. Luciendo paternidad del post-bop. Comparte el estrellato (mientras le deje) Charlie Rouse, saxo tenor, con el soplido medido y el aire místico de quien ha nacido en el ghetto y se ha apañado con un traje de segunda mano y la corbata guindada en un velatorio. Tiempos de etiqueta obligada, por muy negro y del arrabal que se sea. 
Refuerzan el asunto John Ore y Franky Dunlop, base rítmica obediente. Cada uno, por eso, tendrá su momento. En este estilo siempre se reparte el juego.
Entonces...
Primero la melodía alegre, marca de la casa, ofrecida por ese código de barras que suelta el cerebro del señor Monk. Un juego de niños, un puzzle, un castillo que armará y desmontará a voluntad. La melodía. Se suma al juego desde el primer instante Rouse con el tenor para que no quede un agujero por rellenar. A ello se arriman Ore y Dunlop. Para que cuando al díscolo del señor Monk le dé por levantarse y marcarse unos bailes que, sospecho, van condimentados con algo de fumar. No importa el ridículo, no. Monk es un poseído.
Porque entonces vuelve a su sitio y las aguas vuelan al cauce. Monk, histrión, hace hablar al piano tirando de tortura y de caricias, le hace chillar, le retuerce la boca, para luego sacarle susurros como la mejor de las amantes. Suelta lo que tiene en el caldero, lo agita y maneja, y las notas van cayendo como los peniques del cielo.
Monk, Monk. Monk.
Gran disco: "Monk's Dream".



domingo, 11 de noviembre de 2012

Pipican




 Pare Déu 
Al parc.
A la dreta del banc, Jesús Fill, amb un portàtil
A l'esquerra, amb el mòbil, l'Esperit Sant.
Un sostre de nit, runa a l'esquena
Perímetre de mig metre d'alçada, tanca de fusta.
Àrea desinfectada i sanejada el 26 d'octubre, divendres.
Al Parc.
Uns fumen, uns altres beuen cervesa. Xerren.
Seuen en els respatllers dels bancs.
Sorra. Gossos. Curses. Riure.
La pantalla il·lumina el perfil totpoderós.
Típic cabell llarg, barba, mirada fosca
Posició de quatre, els peus en la terra remenada
Colzes recollits, tecleig disgustat.
El sistema
demana repetir el procediment.
Desconnectar i tornar-hi.
Nul·la o baixa connexió
en el sorral desinfectat fa dues setmanes
Els gossos corren sense calendaris,
un dissabte de novembre al vespre.

viernes, 9 de noviembre de 2012

Flors en el sègol



"I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d'acord. Però si ets a l'altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc."
pag. 15

"Me la vaig mirar bé. A mi no em semblava pas que fos imbècil. Feia cara de poder tenir una bona idea de quin malparit li havia tocat per fill. Però mai no se sap amb la mare d'algú, vull dir. Totes les mares estan una mica boges. La cosa era, però, que m'agradava la mare d'en Morrow. Estava bé".
pag. 78




"Juro davant de Déu que si fos un pianista o un actor o alguna cosa així i tots aquests cretins es pensessin que sóc fantàstic, ho odiaria. No voldria ni que m'aplaudissin. La gent sempre aplaudeix pel que no hauria d'aplaudir. Si fos pianista, tocaria dins d'un cony d'armari"
pag. 115

"Fotudes pel·lícules. Et poden fer miques. No és pas broma"
pag. 142

"Espero que quan em mori , algú tingui prou seny per fotre'm al riu i prou o alguna cosa per l'estil. Qualsevol cosa menys fotre'm en un cony de cementeri. Gent que ve i et posa un piló de flors a l'estómac els diumenges i tota aquesta porquería. Qui vol flors quan ets mort? Ningú".
pag. 208



"Té gràcia. Només has de dir alguna cosa que no entengui ningú i et faran pràcticament qualsevol cosa que vulguis que et facin"
pag. 212


"-He resat la lavabo. Bona nit!"
(La Phoebe a la seva mare)
pag. 237

"Vull dir que gairebé mai no pots simplificar i unificar una cosa només perquè algú vol que ho facis"
pag. 246


"A vegades penso que, si em moro, i em foten en un cementiri, i tinc un làpida i d'això, dirà: 'Holden Caufield', i després l'any que vaig néixer i l'any que vaig morir, i després just a sota hi dirà: 'Que et donin pel...'. N'estic cent per cent segur, de fet".
pag. 269

"Vull dir , com pots saber que faràs si no ho fas? La resposta és que no pots"
Pag. 281


martes, 6 de noviembre de 2012

Cantonada





No tornar a sortir del cafè de la cantonada.

La gent va entrant, encarrega l'esmorzar i amb la mirada implora que els deixis la taula quan després ells seran incapaços de moure's per un altre fins que no hagin recollit fins a la darrere engruna del pastís. Així, amb el dit, com aixafant formigues, fent una piloteta greixosa i endrapar-la amb l'actitud desmenjada dels oficinistes en el temps lliure, amb ganes de fotre el temps lliure d'altres oficinistes de les empreses veïnes.
No voler tornar a sortir. Obrir el diari de bat a bat, com un finestral encarat a una muntanya en un dia  enteranyinat. Creuar les cames i estirar-les fins a l'altra taula, la del cantó. Si algú ensopega, problema seu. Remenar el sucre que no he tirat en el cafè. Recollir engrunes de pastís talment com si aixafés formigues, fer una boleta greixosa i endrapar-la amb plaer golafre. Cada vegada que escolto Shakira en el fil musical m'entra un desig brutal d'envair Polònia. O, en el moment present, prendre possessió de la taula del costat, apropiar-me-la, arrambar-la a la meva amb el joc de dues cadires i esperar que algu faci la típica pregunta estúpida del "¿què estan ocupades?", perquè jo respongui, sense separar la vista de les necrològiques, "sí, ho estan". I estirar una mica més les cames per damunt l'enrajolat color xocolata amb llet del terra. Amb ganes d'afegir un "què passa, que ja els col·legues no poden anar al vàter tranquil·lament perquè, a la mínima, uns ansiosos els aixequin les cadires". Però no.
No tornar a sortir de la cafeteria acollidora. Ni alliberar-me de l'entapissat color poma vella. Delectar-me des de darrere el diari amb la vella invàlida que prova de sortir del cafè. S'ajuda d'unes crosses que recorden les potes d'un elefant en miniatura. Grises i amples com les cuixes que la dona amaga dins un conjunt gris monja. Surt, lenta, paquidèrmica, entre els bons costums oficinistes de no cedir el pas ni aguantar la porta ni agrair-li la inutilitat de la recta final de la vida. L'espai que deixarà quan sigui morta. Simplement, esquiven l'obstacle. Foradats i tatuats, esmorzen cafè i croissant. Després fumaran a la cantonada, sota la cagadora que els coloms de l'Eixample tenen muntada en l'ampit de l'edifici. 
No sortir del cafè. Les empleades són tres noies. Tres morenes, dues sud-americanes i una del país, com es diu ara. Del país. Les tres vesteixen l'uniforme de la casa, un conjunt de barret més mandil, color bordeus. Em miren des de darrere el mostrador, al costat de la cafetera i el forn, mentre atenen els clients. Escolten les comandes entre les remors mecàniques dels aparells. Una em mira amb ulls guerxos, l'altra es grata el cap, la tercera ha anat al rebost.
De sobte l'aiguat. Cau la pluja a terra amb violència sorollosa. És una ferida en el cel, l'aigua cau densa com metall líquid, les clavegueres empassen. Una pudor immediata acaba amb els perfums i colònies matinals. Vapor. La ciutat es com coto moll. Surten els oficinistes. La cantonada obra la boca i s'empassa un parell més de vianants.



viernes, 2 de noviembre de 2012

Trinxat





"El que m'entusiasma de debò és un llibre que, quan l'acabis de llegir, et faci ganes  de ser amic íntim de l'autor que el va escriure per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé. No passa gaire sovint, però".

"El vigilant en el camp de sègol" (pag. 28)
J.D. Salinger.





"Escribir es una especie de exhibicionismo en privado. Y también una extraña soledad y el deseo de tener una especie de conversación con la gente pero sin una gran capacidad real de hacerlo en persona".

David Foster Wallace





"...así el poeta de la Segunda Antigüedad prefirió perder el puesto rector del pensamiento social antes que incluir en su repertorio aquellas ideas que podían ser las mismas para un hombre que para otro, que se pretendían comunes a toda la humanidad por su condición exclusivamente racional y que habían de constituir el punto de partida de la actividad filosófica y científica. No pararía ahí la cosa: no sería tan solo una reducción de su mercado y de su publico, una amortización de su cometido social y la pérdida de un privilegio y un monopolio. A partir de aquel momento, determinados productos de su pensamiento habrían de quedar arrinconados para siempre y sustituidos por unos sucedáneos de mayor aceptación"
                                                 
 "La deuda de la novela hacia el poema religioso"
  Juan Benet (1977)   

                                           

miércoles, 31 de octubre de 2012

Calces i sostenidors



va travessar sense mirar
per unes calces i uns sostenidors.
Randa brillant en lila i daurat,
rodó el conjunt
com les seves galtes de poupée gonflable.
Va travessar sense mirar
Gran de Gràcia amb Travessera
Però un taxi lliure que pujava va enxampar-la
Morro d'auto, impacte per la cintura i escampall d'ànima.
Com una estrella de mar dissecada en una xarxa.
Va lliscar un tram per l'asfalt, fins la vorera.
Plovia. El tràfic immediatament es va aturar.
També la gent que corria a aixoplugar-se.
El vell rellotge de la joieria es mirava l'incident des de dos quarts de vuit.
No és veritat. Faig broma.
Va creuar sense mirar. Sí.
Gran de Gràcia amb Travessera
En tres gambades elàstiques va canviar de vorera
Per aquell conjunt de randa lila i daurada
Rodona com unes galtes de poupée gonflable.
Abans d'entrar en el blanc espetegant de la botiga
Prudentment va eixugar les soles a l'estora.
Un dos i tres, com si practiqués moonwalk
No fos cas que patinés i es partís la crisma.
Per uns sostenidors de randa en lila i daurat


(Fotografia de Joan Colom)

viernes, 26 de octubre de 2012

Andromeda Mega Express Orchestra - Bum Bum (2012)




¿Es una misil, un avión? ¿Volvieron los soviéticos a espantar al mundo con su satélite tripulado? ¿Esos locos con sus locos cacharros? Andromeda. El triunfo del mecanicismo, una vuelta atrás al futurismo de tupper y manifiesto. Al espíritu de Kurt Weill y sus maniobras orquestales sobre óperas negras, rojas y proletarias. A la big band experimental, como reunión de talentos para la exploración. 18 músicos y un director preparados para surcar con sus instrumentos por esos universos de dibujos animados perversos, de grandes chichones y huidas a la carrera dejando una estela de rayos y golpes. Andromeda queda lejos, cierto. Pero no tanto, a tiro de oído. La existencia de las orquestas nos aclaran que la compatibilidad entre archivos diminutos y metales es posible. Que se puede scratchear a Bartok y a Vivaldi y quedarse tan anchos, dejarles unas cuantas cicatrices y volver a casa con el alma satisfecha por el deber cumplido. El resultado salta a la oreja como una pulga enfadada. Querrá chillar con metales o introducirte en un mundo submarino con una ristra de xilófonos. Se arremangará y lucirá chorreras si el momento requiere para sentirse latino o pedirá silencio para un solo de cuerda. El resultado es una mezcla de pulsos, la mezcla que lleva la gasolina del mundo desde que abandonó la cueva. Andromeda Mega Express lo hace avanzar con paso firme, y magnetófonos, violines, samplers, metales, desde el universo más lejano al celuloide más rancio. Con la modernidad de los años 30 en la cabeza. Que aún ahora parece nueva. En un momento determinado, tras uno de esos inquietantes silencios, un portazo nos abre de orejas. Comienza la verbena y nos encontramos dentro de ese cabaret surrealista que es este "Bum-Bum".

Y para muestra, un botón.

martes, 23 de octubre de 2012

Terra de caimans - Karen Russell (2012)



És com la pel·lícula "Deliverence" narrada per l'Scott Finch de "Matar un rossinyol" de Harper Lee.
Els "Freaks" de Tod Browning en estampida pels aiguamolls de Florida.
La història no sempre és com la pinten ni com ens l'explica el cine. Ni vell rics amb rellotges d'una tona d'or ni dones amb dentadures postisses d'un milió de dòlars. Ni mafiosos traficants ni clubs de jubilats simpàtics. Menys encara després de la catàstrofe del "Katrina". Ara son uns caimans d'atrezzo qui parlen de la desgràcia, ho fan des de la bassa fangosa d'un vell parc d'atraccions. Narren la misèria d'unes il·lusions  que cauen a trossos com ferralla. D'una fugida que és una migració. De les mentides que remouen el present. D'un passat que s'esmicola només tocant-lo. En comptes de recular, la memòria familiar dels Bigtrees (els membres protagonistes de la història) s'endinsa en el malson d'una jungla, la seva jungla particular, la que crea la psique per ensarronar-nos. L'experiència es converteix en un parc d'atraccions farcit de paranys i perills cruels que ens acabarà deixant sols davant l'inevitable. El retorn al punt de partida. 
A la fumuda terra de caimans de la nostra vida. 

 

Una primera, elegant i espectacular aposta de Edicions del Periscopi
Els booktrailers són feina de Víctor Mallol.

viernes, 19 de octubre de 2012

La sombra es un cazador cazado







Viene corriendo entre las sombras de una calle céntrica, escondiéndose y eludiendo el fastidio de un encuentro inapropiado. Hasta que se topa con aquel ex compañero del trabajo. Habían compartido planta y comedor de empresa, algún cumpleaños de otro compañero, risas a propósito de la desgracia de un tercero y las toneladas de chismes que circulaban por la moqueta del tercer piso. Las sombras de aquel día no la ocultaron suficiente porque ahí estaba él llamándola por el nombre y ella que pasaba de largo sin siquiera detenerse a saludar, a preguntar por esos años de mutuo desconocimiento. El flequillo lo llevaba mojado, la piel, en la proximidad, olía a champú fuerte de gimnasio, olía a las prisas de la indiscreción. Ella nunca destacó por la belleza, la nariz le quedaba demasiado grande y el ojo derecho tendía a escurrirse a un lado de la cara, el cutis, poroso en exceso, parecía corcho, siempre cubierto por un exceso de pelusa. Pero venia corriendo, escondida en las sombras que ofrecen portales y aleros. El saludo se concretó con unos besos en las mejillas. Besos que, en su momento, podían haber ido a la boca, besos acompañados de caricias y jadeos por un sofá, mientras las piernas se encajaban como tijeras y las ropas se hinchaban del deseo. Hubo una cierta insinuación, en un momento de soledad con la navidad en ciernes que quedó en nada. Pudo haberlo, pero no, el deseo es esclavo de casualidades químicas. Y ahora esconde el flequillo y la cara torcida y una urgencia, la de llegar a casa y dar de cenar al hijo. Con esa mezcla de champú y chamusquina que oculta la razón, el de la prisa de soportal que quiere esquivar un tropiezo con el antiguo compañero de faena.Bajo la luz de una farola, ella introduce al niño en la conversación para acelerarla. El flequillo cimbrea al ritmo fuerte del corazón. Sus ropas ya no son las de antaño, viejo estilo chiruquero, ahora se arregla como una ejecutiva, adjunta a dirección, como apostilla en el diálogo. Y el niño, y el champú, y las prisas que descarga en el bolso de mano que sostiene bajo la axila. Dos besos más de corcho. Flequillo. Más champú para la nariz. El niño, las sombras y la prisa de soportal. La falta de tiempo en la despedida, el desaliento que concentra la ciudad y las calles vestidas de otro planeta. "Tu siempre tan libre", le deja ir la adjunta de dirección antes de situar la quilla a favor de la noche. Buscando un viento favorable, activa los tacones y se aleja con paso inexperto. A seguir con el juego de luces, sombres y encuentros extraños.

sábado, 13 de octubre de 2012

efecte mirall - efecte octubre


Dirt!


Iggy Pop:


Versus


Neneh Cherry & The Thing:
 


Ooh, I been dirt
And I don't care
Ooh, I been dirt
And I don't care
Cause I'm burning inside
I'm just a yearning inside
And I'm the fire o' life

Ooh, I've been hurt

And I don't care
Ooh, I've been hurt
And I don't care
Cause I'm burning inside
I'm just a dreaming this life
And do you feel it?
Said do you feel it when you touch me?
Said do you feel it when you touch me?
There's a fire
Well, it's a fire

It was just a burning

Yeah, alright
Ooh!
Burning inside
Burning
Just a dreaming
Just a dreaming
It was just a dreaming
It was just a dreaming

Play it for me, babe, with love.


miércoles, 10 de octubre de 2012

con diez cañones por banda






Ens envien dos avions i esgotem el paper de vàter del súper. Ens tanquem tots a casa i demanem el rescat que ens acabaran cobrant, amb tots els calers que fa anys ens aixequen. Això ens diuen. Com la Pilar que ara demana més salsa rosa i menys periodisme groc amb la innocència de la primera pedra llançada contra el mirall. Millor li llencin un soldat hebreu ben armat per allò d'una corrida saludable. Seguim amb el rescat perquè no arribem a fi de més i, llavors, ens recordem de la terra però no dels 700.000 aturats i dels 53.000 que tard o d'hora acabaran desnonats. Anem bé, no obstant, les fronteres van prenent mides reals, es van dibuixant en futurs mapes de batxillerat. L'onze SET s'allunya en el calendari, però per fi el president Mas, que per fi fa de president, li ha trobat el gust al joc. Cada dia s'esmorza una truita de dos ous i independència. Llavors toca l'exercici de responsabilitat com el del Carretero que demana el vot per CiU. És prioritari aconseguir una majoria de vot independent, és un fet necessari com l'aire per després donar el segon pas que és marxar. Sense demanar permís ni pactar. A la francesa, mai més ben dit. Però, però.... ja es barallen els ERC's amb els SI i amb el Laporta i amb els de més enllà. I a CiU feliços i contents perquè trauran una majoria absoluta que farà història. Tot pel tactisme i l'estratègia que són molts a col·locar. Però, pel camí, declararem el que toca? Sospito que perquè els Pujols i les amistats se situïn més que no ho estan, pel vici del nepotisme, perquè és molt llaminer, i, de pas, per tapar-se les vergonyes de 19 anys al 3%. Lluís el meu poller de l'Abaceria de Gràcia, parla de donar el cop, fotre el camp i després treure la guillotina. Que rodin els caps. Es parla del diner que ens ha aixecat Espanya, però i del diner que ens aixecat aquesta colla de barruts? Què? Tallem o no tallem? Suposo que no. Per això espero una pandèmia d'ictus, infarts i vessaments quan el dia després de la frontera tots aquests articulistes monotemàtics no tinguin res que parlar d'Espanya. Com una majoria de catalans que no poden, com l'heroïnòman amb la punxada, viure sense la dosi diària d'una grande libre. De la cope i intereconomia. Què faran quan haurem fotut el camp? De què parlaran? Una altra manera de selecció natural, tots anul·lats mentalment i amb la bava penjant dels llavis. Amb deu canons ens volen acollonir. Amb deu canons fan bullir l'olla d'una banda i una altra, tota aquesta colla impresentable que arrossega sigles com comptes d'estalvi. Amb deu canons i amb tota la premsa amiga, la que es va passar l'estiu sencer donant-li a la maneta per omplir Barcelona d'estelades perquè després ens facin creure en el pare noel i els reis màgics. I vinga amb el patriotisme mentre els llestos del barri es freguen les mans perquè ja esperen que caigui alguna cosa pels serveis prestats, la penya amiga que acompanya els nostres representants democràtics i que ja llueix forquilla i ganivet per la molta gana endarrerida que tenen (i alguna que una altra hipoteca impagada). I mentrestant que sonin els tambors i els canons i ens enviïn un parell de caces prests a bombardejar qualsevol intent de sedició. I això que ho tenim a tocar. Més que mai.  

Nacho Vegas - Lo que comen las brujas:

 

lunes, 8 de octubre de 2012

Wasteland - The Jam (1979)



Meet me on the wastelands - later this day, 
We’ll sit and talk and hold hands maybe, 
For there’s not much else to do in this drab and colourless Place. 
We’ll sit amongst the rubber tyres, 
Amongst the discarded bric-a-brac,
People have no use for - amongst the smouldering embers of Yesterday. 

And when or if the sun shines, 
Lighting our once beautiful features, 
We’ll smile but only for seconds, 
For to be caught smiling is to acknowledge life, 
A brave but useless show of compassion, 
And that is forbidden in this drab and colourless world. 

Meet me on the wastelands - the ones behind
The old houses - the ones - left standing pre-war - 
The ones overshadowed by the monolith monstrosities - 
Councils call homes. 

And there amongst the shit - the dirty linen, 
The holy coca-cola tins - the punctured footballs, 
The ragged dolls - the rusting bicycles, 
We’ll sit and probably hold hands. 

And watch the rain fall - watch it - watch it - 
Tumble and fall - tumble and falling - 
Like our lives - like our lives - 
Just like our lives. 

We’ll talk about the old days, 
When the wasteland was release when we could play, 
And think - without feeling guilty - 
Meet me later but we’ll have to hold hands. 
Tumble and fall - tumble and falling - 
Like our lives - like our lives - 
Exactly like our lives.

jueves, 4 de octubre de 2012

Juan Benet & William Faulkner










 

Un apunte sobre la novela moderna:

"La historia de la novela es un proceso de limpieza y reducción hasta esta novela moderna tan poco extraordinaria pero tan cercana y palpitante. Esta radicación terrenal, real, humana, cercana, era la piedra angular del novelista; quizás el único dominio estrictamente suyo y característico: el contar o poner ese algo en el mundo de todos nosotros. Otro escritor -el Kafka o el surrealista, el utópico, incluso el Camus en La Peste- necesitaba crear su propio mundo para su desarrollo humano porque la situación que él precisaba no podía darse en éste de aquí abajo; y así en otro lugar se lo creaba el mismo, regido por su voluntad creadora y la libertad de pensamiento, y donde el desarrollo humano (elemento imprescindible) quedaba alterado en comparación con el existente, extendido a nuevas dimensiones. Cuando incluso se pierde este desarrollo humano nace una forma abstracta, categoría intelectual de una belleza pensada... Faulkner, pues ha dado la vuelta a la novela. Ha creado un mundo, lo mira, lo describe, lo abre y lo deja como en una mesa ante nuestros asombrados ojos como una prueba definitiva que él ya conociera. Al escribir, Faulkner se coloca en una existencia fuera del tiempo y del mundo, mirando hacia él con su ojo intemporal" 

Juan Benet: "Una Biografía Literaria" 2007

lunes, 1 de octubre de 2012

September Music




Fiona Apple: 
"The Idler Wheel Is Wiser Than the Driver of the Screw and Whipping Cords Will Serve You More Than Ropes Will Ever Do" (2012)







BadBadnotGood: "BBNG2" (2012)






Al green: 
 "I'm Still In Love With You" (1972)














El Columpio asesino:
"El columpio asesino"(2003)














The Cure: 
"Faith" (1981) 













Swans: 
"The Seer" (2012)



martes, 25 de septiembre de 2012

Compte enrere

El meu compte enrere comença ja.



I diu:

"Dimecres, u de setembre del 2010. 20:55 hores. Rebotiga del Keres Club. Rodalies del Prat del Llobregat. 

El Ton Rovira, veí de Barcelona de vuitanta anys, casat i amb dos fills, és a punt de morir. A hores d’ara, el seu darrer desig seria fer una becaina com les de casa, entre el concurs de les vuit i el TN vespre, per arribar fresc a la pel•lícula de la nit. Així, sobre les deu, despertaria per trobar-s’ho tot resolt".

lunes, 24 de septiembre de 2012

Herman Brood & His Wild Romance - Shpritsz


Pedimos al camarero una ración de perdedores y nos trae a Herman golpeando el piano. Herman Brood (1946-2001) uno de los músicos holandeses más reconocido de todos los tiempos. Un tiempo para el sex, otro para el drug y uno más para el rocanrol. Más un extra-time para el suicidio, como cortina final de su carrera. 
Herman se apuntó al bombardeo de los 70's después de arrancarse s a los 12 años con el piano durante los gloriosos 60'. Bandas y más bandas que marcaban una linea del tiempo plagada de clásicos del rocanrol para fiestas. En paralelo a la práctica, drogas, que complicaron la vida del valiente Herman, decidido al fino arte de compaginar talento y vicio por la vía del tobogán.

Doin'it:
 

Talento, vicio y chaquetas de cuero. Bandas y más bandas y una temporada en la cárcel por tráfico de LSD hasta reunir a sus Wild Romance de la vida. Y concitar el golpe de suerte que todos merecemos. Para que luego cada uno se lo componga a su manera. La de Herman, gas a fondo, noche y descontrol sin medir, sin refinar ni razonar sobre relojes y calendarios.
Un disco "Shpritsz", una película, "Cha-Cha", un romance con la cantante alemana Nina Hagen, una intensa carrera de conciertos, drogas, hoteles y amor, larga como el teclado eterno de su piano. Hasta acabar con todas las teclas, el repertorio, las partituras y la vida.

 Hit
 

 Unos cuantos premios, otros tantos homenajes de sus paisanos holandeses, apariciones televisivas y documentales que le convirtieron en leyenda local. Y él con los cincuenta colgado de sus adicciones. Un cadáver andante, un último intento de deshabituación que acabó con su vida. A los 54 años, salió  a una terraza del Hilton de Amsterdam a tomar el aire y ya no regresó.
Se le supone en el Parnaso con otros titanes del sex, drugs and rocanrol, aporreando el piano hasta las tantas. Y feliz de la vida, por supuesto.

viernes, 21 de septiembre de 2012

Calendari

Calendari de la Mort
De preferent a ordinari
Mes i mig per a la següent visita 
no valen les trucades
40 graus per la finestra
una alenada de nit humida i sorollosa
Calendari de la mort
Com engrunes de pa
De preferent a ordinari
La dona de la mort
Cara pigada, bata blanca, calça curta
Buida la consulta
amb un rentat d'estomac
Calendari de la mort
Un mes i mig per a la següent visita
Parla la dona per telèfon
Que ja ha medicat
I pot anar tranquil.
Parla la finestra
40 graus d'ombra humida
Agost, setembre i, amb sort, principis d'octubre
de preferent a ordinari
Parla la capsa
després de la visita
D'una finestra.
La més ràpida i efectiva.
Humida

miércoles, 19 de septiembre de 2012

Hidrogenesse - Un dígito binario dudoso (2012)

Hidrogenesse son Carlos Ballesteros y Genís Segarra, duo de compositores electro-pop. O como ellos se definen: "productores de mantras romántico sexuales". Ellos sabrán lo que quieren.
Amantes del work in progress, de los ambientes tecno y en este 2012 del matemático inglés Alan Turing a quien dedican su último disco,

Un dígito binario dudoso (2012)

Este año se cumple en centenario del nacimiento de una mente avanzada a su tiempo que en 1936 ya escribía sobre computación creando, por ello, el concepto de Máquina Universal.

Alan Turing trabajó para el ejercito inglés entre 1939 y 1945 en un proyecto llamado The Bombe.
En 1945 escribió sobre máquinas computadoras.
En 1952 fue acusado de mantener relaciones homosexuales y condenado a un tratamiento hormonal de castración química.
En 1954 se suicidó con una manzana envenenada con cianuro.

 
El homenaje al matemático da para un disco, 8 canciones que repasan su biografía, que reclaman la restitución del honor de Turing, que recuerdan los agravios de muchos por su condición homosexual, que reparten y regalan romanticismo musical en esa especie de cruzada que son esas ocho canciones.
Un gustazo de disco.
Para quien disfrute de su estilo.
Una lección de historia para quien quiera aprender un rato.

domingo, 16 de septiembre de 2012

El Hurgón Mágico - Robert Coover

"Robert Coover… Hay un libro suyo, básico, Pricksongs & descants, que se tradujo al castellano como El hurgón mágico, un título que no tiene nada que ver porque el juego de palabras entre “pricksongs”, “pricks” y “songs” no lo da ninguna otra lengua. Así que le pusieron el título de uno de los cuentos: El hurgón mágico. Es un libro que todo el mundo tendría que leer".
De la entrevista de Quim Monzó en JotDown
 

Los sudamericanos disponían del realismo mágico, los norteamericanos, del realismo sucio. De punta a punta del continente. De la cabeza a los pies, como el sombrero de una situación. Los del sur querían sacarse de encima la miseria de las dictaduras, de la corrupción, de años de maltratos, de la explotación. La magia resultaba la cueva idónea para el juego del escapismo. Las dictaduras y sus mostachos se disolvían en una jungla de historias curiosas, crípticas y polvorientas.
En los USA, origen de muchos de los padecimientos del sur por obra y gracia del imperio y sus distintas administraciones, sus escritores, superada y enterrada la generación beat, se habían hartado de neveras llenas, grandes filetes y buenas dentaduras, de bebidas gaseosas y promesas cumplidas. La realidad tampoco acompañaba, parece que agobiaba por permanentemente nueva y luminosa, por esos ritmos de vida maravillosos proyectados sobre relucientes campos de golf. La bebida y los sofás mugrientos eran una alternativa, sino un mejor refugio, ni que fuera para sentirse horrendamente vivos, para dejarse pellizcar por desgracias comunes y domésticas, una tras otra, alejados del papel cuché de fotografías esplendorosas enmarcadas en plata.


Robert Coover (Charles City, Iowa, 1932) fue uno de los escritores que se dedicó a retorcer el pescuezo a la realidad cotidiana para sacarle el jugo y los colores. En este "Hurgón Mágico" tira tangentes y se introduce en el día a día sin pedir permiso. La hipérbole es su lenguaje, su método y su filosofía. Para sus historias toma prestado el aliento de otros, como el de Cervantes en sus "Novelas Ejemplares" o el de las viejas fábulas infantiles. Siguiendo el precepto aristotélico sobre la imitación de la vida, plasma una situación, la exagera para llamar la atención sobre determinadas circunstancias. Pero siempre yendo al límite. Porque enloquece como un Raymond Queneau para reescribir una y otra vez una misma situación, buscando todos los cantos posibles. Delira y delira hasta deformar el presente para acabar dotándolo de una lucidez extraña.
A partir de aquí, redecora esas casas tan bien amuebladas que todos tenemos en mente tan bien surtidas de todo, con el consiguiente sobrepeso que presentan sus almas.
A partir de aquí, gimnasia y un poco de realismo sucio.

Spiritualized - I am what I am

 

miércoles, 12 de septiembre de 2012

SONOFABITCH

Marxant un altre de muntatges especials.
Els millors fills de puta de la història del cinema reunits en un clip.
Mai ningú havia insultat amb tanta classe.

domingo, 9 de septiembre de 2012

Benzina - Quim Monzó (1983)

Hi va haver una època que es vivia més enllà del típic "bo" i "dolent" de les nostres vides. Inclús més enllà dels simplistes "m'agrada" i "no m'agrada". Els 80's van obrir les ments a cop de descobriment i d'accident. A base d'or i morralla, vivíem com si la llibertat fos en risc d'extinció, com si fos l'últim dia de les nostres vides. I tampoc passava res.
Veníem d'una època molt dura en tots els sentits, creativament, difícil de superar. La necessitat havia esmolat uns criteris i uns talents fets de fred i de foscor. Suposo que va haver-hi un empatx de cares llargues i lamentacions perquè el calendari va dur-nos un canvi de normes i criteris que va tenir el vistiplau de la majoria il·lustrada. Al blanc i negre li calia color, a determinades expressions els faltava menys tibantor, la roba baldera estava bé però podia ajustar-se.
A partir dels 80's, la gent del carrer no es qüestionava els gustos, volia acció. Tothom en tenia per donar i per vendre. No hi havien tantes manies.


La relectura de Benzina, una de les primeres obres de Quim Monzó, resulta un llibre d'instruccions sobre el fet dels 80's. D'una banda, l'estil es presenta net de lligams i apriorismes (tret de la flaire a realisme brut nord-americà que s'ensuma en el text). L'autor busca el límit de l'absurd des de la gelor mentre experimenta amb la història i els límits narratius. Com un orfebre dels fins, Monzó va calibrant els pesos de la història fins deixar-los en el seu punt exacte d'el·laboració.
Per contra, amb el temps, l'obra mostra defectes, el temps verbal en podria ser un, o el ritme narratiu. El ganxo del sexe, atrevit en el seu moment, es presenta força caduc.Tot i això, el llibre respon a una època amb totes les lletres, expressa aquest sentiment de llibertat i de cremar la vida que tan bé ens aniria ara. Un mètode de com fer-ho anar, justament.
Recordo aquells temps i quan me'l trobava. Amb el professor Ramón Barnils, recolzat a la barra del Bodeguin del carrer Herzegovina, apurant la nit dins un abric llarg de color gris. Gran i gros, la mirada brillant i sacsejat pels tics, com si agités la coctelera de les històries que duia al cap. Agitant-la de forma metòdica fins fer-ne aparèixer una.

viernes, 7 de septiembre de 2012

EFECTE MIRALL

Mose Allison: (11 de novembre, 1927, Tippo , Tallahatchie County, Mississippi)


Pianista de blues i boogie. Blanc i dolç entre mosquits i humitats. Una llarga història, devota de Fats Waller, encara en actiu.

Mose Allison - Young Man's Blues: 

 La versió del dia corre a càrrec dels Who.
Daltrey, Enwistle, Townshend, Moon a la Illa de Wight:
 
Mose Allison vs The Who

viernes, 31 de agosto de 2012

digues-ho una altra vegada

Per acomiadar l'agost:
Una mica d'aire fresc. Una conya de video-clip amb una edició formidable. Per a tots els amants d'enganxar plans i sincronitzar-los amb música.
(suecs, abstenir-se)
I per a la satisfacció general:

Quim Monzó a Jot Down

Una entrevista meravellosa.

Fins setembre!

miércoles, 29 de agosto de 2012

Vuelta de Paseo

Enrique Morente - Lagartija Nick - Federico García Lorca

"Vuelta de Paseo"




 Entre las formas que van hacia la sierpe
y las formas que buscan el cristal,
dejaré crecer mis cabellos.

Tropezando con mi rostro
distinto de cada día,
asesinado por el cielo.

Asesinado por el cielo,
Asesinado por el cielo,
entre las formas que van hacia la sierpe
y las formas que buscan el cristal,
dejaré crecer mis cabellos.

Con el árbol de muñones que no canta
y el niño con el blanco rostro de huevo.
Con los animalitos de cabeza rota
y el agua harapienta de los pies secos.
Con todo lo que tiene cansancio sordomudo
y mariposa ahogada en el tintero.

Tropezando con mi rostro distinto de cada día.
¡Asesinado por el cielo!
¡Asesinado por el cielo!

Tropezando con mi rostro
distinto de cada día,
asesinado por el cielo,
asesinado por el cielo.

lunes, 27 de agosto de 2012

las chicas con las chicas



Y las cabezas con los (alto) parlantes.

The girls don't want to play like that,
They just want to talk to the boys.
The just want to do what is in their hearts,
And the girls want to be with the girls.
And the boys say, "what do you mean? "
And the boys say, "what do you mean? "
Well there is just no love,
When there's boys and girls.
And the girls want to be with the girls,
And the girls want to be with the girls.
Girls want things that make common sense,
The best for all concerned.
They don't want to have to go out of their way,
And the girls want to be with the girls. (chorus)
And the boys say, "what do you mean? "
And the boys say, "what do you mean? "
Well there is just no love,
When there's boys and girls.
And the girls want to be with the girls, And the girls want to be with the girls.
Girls are getting into abstract analysis,
They want to make intuitive leap.
They are making plans that have far reaching effects.
And the girls want to be with the girls.
And the boys say, "what do you mean? "
And the boys say, "what do you mean?
" Well there is just no love,
When there's boys and girls.
And the girls want to be with the girls. And the girls want to be with the girls.

sábado, 25 de agosto de 2012

No hi ha misteri suficient

Amunt i avall, carrer brut d'eslògans.
L'enrajolat el forma caixes llardoses de menjar ràpid
Les passes són a ritme militar.
Sol tebi al clatell, blau canari als ulls,
panteix d'aire condicionat,
batec de portes nervioses que s'obren i tanquen.
El vers més repetit, als nostres peus i sense cames,
el d'un pòtol que demana:
Diu tenir gana i promet veure el futur en el dolor.
Aliè i propi. Fulles d'afaitar i burilles fumejant.
Quatre de la tarda.Peixos que remunten el riu
De Plaça Catalunya a Ronda Universitat
Carrer Pelai, reis i vassalls
en calça curta, tatuats, curts, magres,
tous, polposos, rosos, morens, durs, tibats,
esprimatxats, ganduls.
Peixos que remunten el riu
mentre parlen per telèfon.

Amunt i avall, ulls de medusa
i una música brutal.
Cinc de la tarda, sirenes de dissabte fan cantonada
Les seves veus quan s'ofereixen
sonen com el repic sord de la carn metrallada.
Nens i avis surten per portes metal·litzades,
Giren i entrar. Hi ha qui prefereix dutxar-se.
Perfums, ceres, banyar-se en carmí vermell fos.
Sabates, electrodomèstics i petons.
Un fotomatón a les cinc trenta. Quatre sabates i se sobreentén
Dimarts, ment en blanc, respiració assistida,boca a boca, amb el nas pinçat,
Darrere el contenidor, aturada cardíaca, cruïlla amb Balmes.
Com que ja ets prescindible, recull els esdeveniments.
Nous i vells, com el bitllet que surt del caixer a les mans suades d'un turista.
Paper nou, de primera mà. D'un sol ús de per vida.
Amunt i avall per Pelai.

Amunt i avall, les paraules suren pels forats,
només són ossos d'un esquelet del que em menjat
Espina de peix, moll, cartílags.
El carrer va brut d'ofertes quan tanquen les botigues.
Dissort i depressió.
Pòtols i tolits també escampen. Un rastre de llums de Nadal els persegueix.
Van quedar abandonades de les darrers festes,
i encara continuen enceses, un juliol tòrrid de rebaixes.
Camises a quadres de franel·la, bambes polides, texans ajustats
Uns culs grossos com el món, pells clivellades i cremades
Xop tot de crema, liniments i suor.
Un corrent altern baixa de la plaça a la ronda
Alés, disgusts, cremor de panxa i de butxaca.
Bombetes, amunt i avall, com petits cervells arrebossats.
Aliment perfecte per ànimes de temporada
Cruixen, fan mal quan les mossegues
però fan passar la gana.
Amunt i avall, quantes vegades
d'Universitat a Rambles.

jueves, 23 de agosto de 2012

So i lletra



Harper Lee - "Matar un Rossinyol"
Una gran lectura. Recomanable per a totes les edats.
No jutjar mai un home per la pell o els coneixements.
No jutjar una casa per les seves finestres tancades.
No menystenir la llei quan ens és injusta.
Una lliçó d'excel·lent literatura i de moral.
Una manera com una altra d'encaixar la realitat.




"Els prínceps només creixen en superar dificultats i oposicions; però la fortuna, sobre tot quan vol engrandir a un príncep nou - que, per assolir la fama, en necessita més que no pas un príncep hereu - l'enfrontarà a enemics i l'obligarà a empreses contra ells, per a que aprengui a superar-les i, així, poder grimpar al capdamunt de l'escala que, amb la seva resistència, li ofereixen els enemics".



La vida és la droga més dura que existeix, addictiva fins el punt que ens obliga a tirar endavant, un dia i un altre. La vida és una malaltia terminal. Una explosió. Terrorisme de supermercat. És consum irresponsable, corrupció, insomni. La vida és un vol darrere un altre per aeroports que semblen els mateixos. Com els uniformes de les hostesses que ens atenen, com els aperitius que ens serveixen, com el pollastre cordon blue que mengem sense gana.
La vida és una hòstia en la cara. Sang, caries i tumors variats.


Simon Bookish - Everything/Everything
Una revisió de les maneres d'un Scott Walker. No és pop, però ho és. És dramà però també comèdia.
Farsa sense una definició clara. Exotisme made in Great Britain.
Pastes i te al gust dels Divine Comedy de mr. Neil Hannon.



Manuel Göttsching - e2-e4 El Krautrock va ser música avançada al seu temps. Ho va demostrar Kraftwerk quan van sortir de l'ou. En Manuel Göttsching era amb Ash Ra Temple als 70's. Al 84 va fer aquest disc a base de loops i guitarra. De la caixa del temps surt un cablejat que connecta amb l'actual minimalisme tecno però adornat amb el regust d'abans. Per beure, fumar i fer terrassa, entre bronzejats i bronzejades.

lunes, 13 de agosto de 2012

Marxant una de diàlegs

Que tanta falta ens fan


lunes, 6 de agosto de 2012

Beck - Mellow Gold (1994)


Pues nada. No le conocía ni el tato y tocó el cielo de primeras con ese "Loser" que triunfaba por la maldita frase de "soy un perdedor, I'm a loser baby, so why don't you kill me".
Luego el amigo Robert Grima se jugó el bigote y lo trajo a la sala Estandard de Barcelona, un domingo frio de noviembre 1994. Rozó el pinchazo porque éramos cuatro y el cabo, pero el amigo Beck Hansen estaba más por la labor de subirse a cualquier sitio donde pudiera enchufarse y tocar que dárselas de estrella. "Loser" le había encumbrado radiofónicamente, aunque tampoco tanto.
El tipo se presentó con su media melena rubia, su guitarra electroacústica hecha una pena y tres músicos negros de acompañamiento, altos como postes de teléfono. Se tocó el disco y nos descubrió que "don't you kill me's" aparte, el tipo tenia un discurso y una clase especial para pisar el escenario, que podría divertir a la audiencia y enamorar a las chicas. 
Después del concierto, volví a casa y quemé el disco. Con el recuerdo de la actuación, las canciones caían diferentes, lo que parecía el caos, ahora era orden. Como en 1994 la información no viajaba con la inminencia actual, el tiempo de reposo era un ingrediente básico. El necesario para que toda esa mezcla de hip-hop y blues del Mississippi cuajara y se hiciera digerible.


Luego el tipo nos regaló una serie de discos que respondían a la evolución básica del artista curioso. Sin mayores prisas.  Con una idea clara entre oreja y oreja acerca del mestizaje. Sin mente abierta, no vayas a ninguna parte.
 Pues eso.

Un documental:

domingo, 5 de agosto de 2012

Frank Zappa - Hot Rats




1969.
Mientras el jazz buscaba una solución a sus picores, una puerta de salida al laberinto que ellos mismos se habían montado a base de free, de cool, de post-bop...
Mientras los hippies del mundo se dedicaban al ácido, al amor libre y al ridículo con discos tan relamidos como un gato en domingo dándose lustre a la cola.

Alguien, un outsider de la dura Los Ángeles, del Hollywood de California, pretendía sacarse las pulgas hippies con un invento a base de jazz y de rock. Pulgas y ladillas y, de paso, a todo aquel que no estuviera en onda y por la labor de hacer saltar el verano del amor por los aires. No muchos aceptaron el reto. Alguien de la costa oeste debía cargar contra la pantomima del mundo hippy, debía reírse en la cara de todos esos hijos de papá con la cuenta llena cuando iban a por drogas o a dárselas de macrobiótico en cualquier comuna de la zona.



El joven Frank Vincent Zappa apretó los dientes, exprimió el ingenio y...
....No, no era rock aceptable, tampoco jazz, nada extremadamente comercial. No iba a enamorar a chicas por la calle.

....Más bien le quedó como música para strippers de un cabaret barato al borde del desplome, como uno de esos espectáculos de domingo al mediodía para viejos verdes, tullidos e indigentes.

Sonó finalmente como quería el amigo Frank, orgulloso y lleno de ladillas, con su pie de atleta y sus sarpullidos diversos. Feliz de la vida.



miércoles, 1 de agosto de 2012

Gore Vidal (1925 - 2012)


Uno de los mejores escritores norteamericanos del XX nos deja.
Mordaz, crítico, demócrata convencido y comprometido, periodista luchador, siempre con la voz justa y cargada, lúcido. Hiperactivo como muchos de su generación, la de las máquinas de escribir, mecánicas y eléctricas. Un montón de columnas, declaraciones, ensayos y novelas le contemplan ya desde la eternidad de piedra. Un tipo de esos leído, no leído, que todo el mundo conoce pero nadie ha tratado. Hoy, panegírico masivo de toda la prensa y más allá.

Yo sí te quería Gore. Por "Mesías", por "Washington DC" con sus reflexiones sobre política y prensa, por "Myra Breckinridge", por "Duluth", por "Myron" y "Lincoln".

Uno de esos tipos que, piensas, los tenía bien puestos.
Una buena entrevista para conocerle.

Una perla:
"Sí, predijo que una vez que el pueblo se haya corrompido, el despotismo sería la única forma de gobierno "apropiada"... Vale, se siguen convocando elecciones. Pero también las elecciones desde hace mucho tiempo se han corrompido. Lo único de lo que puede escribir la prensa es de quién recaudó cuánto dinero. A eso lo llamo corrupción. Cuando en 1800 Thomas Jefferson se enfrentó a John Adams nadie habló de la financiación de sus campañas. Jefferson representaba toda una visión de mundo y Adams, otra".

Y otra:


"De todas las que se me ocurren, la del político es la vida más... más...
      Esta vez la  la vacilación no pretendía producir ningún efecto. El senador buscaba realmente la palabra.
     —... más humillante que conozco"
de "Washington D.C." (1967) 

sábado, 28 de julio de 2012

Let Me Take You To The Beach



Ressaca i un dia de platja. Al cotxe, aguanta els crits de la canalla. Els romanços de la dona i els suggeriments de la sogra. Olor de perfums variats, barrejats amb crema solar. Migranya i basques. Calor de motor i trànsit. Els malparits que no respecten el torn i es colen, els motociclistes i les presses suïcides, els ciclistes kamikazes, un semàfor vermell i un altre. Un diumenge de sorra i suplici. Migranya i aparca. En seixanta maniobres, entre un sis-cents i un 4 llaunes. Els nens criden, la dona ordena i la sogra mana. Maniobra seixanta-u, la definitiva, gira i gira el volant, igual que si els estrangulés a tots. Migranya i Mala Llet. Arreplega les gandules, el para-sol, la truita de patates, el llom arrebossat, el pa amb tomàquet. Ressaca, sorra i un sol que espanta. Segueix la tribu fins vora mar. Planta la parada, deixa content tothom, satisfés les seves exigències, infla el matalàs, juga a pala, empastifa de crema l'esquena de la dona, venta la sogra, talla la truita, reparteix el llom i ves a buscar begudes per a la tropa. Ressaca, sorra, sol més la clavada que t'acaben de fotre al xiringuito de torn. Després hi tornaràs a pels gelats de la penya, perquè te l'acabin de ficar doblada que és com t'agrada. Somnolència entre la dona i la sogra que no callen. Te'n vas a l'aigua que és com brou i hi fiques els peus, els genolls... Un cagarro flotant et torna a la sorra. Suar, migranya, mala llet. I els nens que volen seguir jugant. El sol cau a terra com el teu cervell liquat. Gelats, sangria, ventar la sogra, fot-li crema a la dona. Recollir la parada, carregar el cotxe empastifat de sorra i salnitre. Torna a casa després de dues hores de wrestling car per l'autovia. Wrestling car amb altres conductor igual de tips, emprenyats i fills de puta al volant com tu. Torna a casa i dutxa't que la dona t'espera al llit per a una sessió de sexe i suor. I millor no li surtis amb que estàs trinxat, perquè demà el pla es tornar a la platja, i amb la parenta de morros, podria ser insuportable.


Frank Zappa - Let Me Take  You To The Beach