Libertad - Jonathan Franzen

"- Todo gira en torno al problema de las libertades personales - explicó Walter -. La gente vino a este país por dinero o por la libertad. Si no tienes dinero, te aferras aún más furiosamente a tus libertades. Aunque fumar te mate, aunque no puedas dar de comer a tus hijos, aunque a tus hijos los mate a tiros un loco con un fusil de asalto. Puedes ser pobre, pero lo único que nadie te puede quitar es la libertad de joderte la vida como te dé la gana. Esa es la conclusión a la que llegó Bill Clinton: que no podemos ganar elecciones actuando contra las libertades personales. Y menos contra las armas, si a eso vamos."

667 páginas que son una profunda incisión en un dedo. Hasta el hueso abriremos, hasta astillarlo. Hurgar en la herida americana, parece que este es el propósito intelectual, ésa es la tarea encomendada, una reflexión, otra más en el caso que nos ocupa. Familias bienestantes, modelo americano de origen escandinavo y judío, luchadores deprimidos, bebedores, infieles, republicanos o demócratas de salón, activistas ecológicos amantes de los pájaros. Amas de casa, fieles mujeres, madres abnegadas en la postal de una casa hecha con sus propias manos. Hijos que son un reflejo de los padres, del mundo que les rodea, como esas torres que se desploman, como el fin de un imperio que se alarga demasiado, como el desafortunado desenlace de una de nuestras series favoritas. Roqueros sin manías, amor con o sin sexo, sexo con o sin amor, ciclos creativos y autodestructivos, traiciones sin remordimientos, auto-lavado de conciencia.
De esta manera los personajes dan yesca al sacacorchos de la vida. Hasta descorchar la botella, beber de ella, un largo trago que apague nuestros incendios o los reviva hasta reducirnos a cenizas. El aroma de una guerra injusta es lo huelen de la mañana a la noche, como un cadáver corrupto con el que han aprendido a convivir. Como todos esos cuerpos saltando de las torres, el drama favorito del que no quieren escapar para no perder su porción de depresión homologada.
Y mientras tanto, la libertad, tan real como indigesta.
Después del primer bocado, es imposible dejarlo. Aunque te arda el estómago, es tu veneno.
Y que nadie diga lo contrario.

Video entrevista de El País

Matemática Variable

775.000 parados en Catalunya, 225.000 familias con todos sus miembros afectados. Spainair: 150 millones de euros inyectados, 4.000 trabajadores más al paro, 22.000 pasajeros en tierra. 420 euros al mes de bono social para el que haya agotado el subsidio. 300.000 anuales para el presidente de la compañía. 350 millones de deuda.  Decenas de miles se manifiestan contra los recortes, 150.000 según los organizadores, 20.000 según Guardia Urbana.

 

Francisco Camps (ex presidente de la Generalitat valenciana) pago a Urdangarín 3.1 millones de euros en concepto de canon para organizar 3 cumbres (borrascosas). El circuito de Valencia le costó a la comunidad  85 millones de euros y se pagaron 17 a Ecclestone para garantizar la continuidad del gran premio de Europa. Finalmente se pagaron 15 millones de euros al arquitecto Santiago Calatrava por un edificio que nunca se construyó. 3 hurras por ellos.

Finalmente el paro afecta al 25.4% de los valencianos.

Que han absuelto al Camps por 5 votos a 4

Iran amenaza a la UE con dejarla sin crudo entre 5 y 15 años. Y los coches oficiales, cómo funcionarán? Contratarán a Mad Max para que les lleve?

Megaupload: sus usuarios pagaban entre 7 y 151 euros para descargar.  

Sólo 4 de las 100 empresas más sostenibles están en el estado español. 

2.5 kilos de hachís, cuarto kilo de cocaína, uno de marihuana, varias bolsas de éxtasis, 3 detenidos de origen pakistaní.

Nieve a cota 300. 

Villarreal - Barcelona, 0 a 0. 

Eixample de Barcelona: Muertos, 3 - Presuntos Implicados, 2

 

 

Cifras de fin de semana.

PATIO, PIEDRA Y ARENA

Cielo de calles estrechas.
Palmeras y rectángulos de arena. Batas azules.
Trama amarilla, gris plisado, peto. Zapato bajo.
Espinacas con garbanzos, del cielo por el hueco de la escalera
Crecer y aprender el oficio paterno. Ojo eléctrico.
Código de conducta samurái para ángeles caducos.
Normas y pecados. Domingos, café copa y puro. Siesta.
Triste caricia. Mentira piadosa. Sábados y domingos.
Cielo de adoquines brillantes.
El olor rancio del metro. Cuero, costras y mocos.
Las estatuas se besan y vemos la tele. Lo que echen.
Lomo rebozado y nieve en blanco y negro. Madera y hueso.
Sangre salpicada bajo una luz de potencia baja.
Barre, ratita, barre, la escalera. La entrada de tu casa
La que, por impago, te quitaran luego los bancos.
Jardín y marido con ray-bans y camiseta Imperio.
Ya no está. Voló lejos.
Cielo sin fisuras.
Sin invitación previa entran por el patio de luces.
Vendedores de objetos en desuso. Se saben el truco.
Cenan sin lavarse las manos. Fuman y pasean esperando la llamada.
Tarde o temprano, un aviso. Reclamados con urgencia.
Mientras, se agujerean el alma con la punta de un cigarrillo.
Alma de sacacorchos, franqueza inicial y cálculo frío.
Sana envidia, cuchillo en mano. Odiar por una buena causa.
Mondar huesos hasta dejarlos blancos.
Cielo de espejos impares
Ojos saltones, piel de anfetamina. Nariz judía.
Él sabe en el espejo, cuando se sube el cuello de la chaqueta.
Madre ama de casa, padre borracho, familia de triunfadores.
Besos en las mejillas, brillo en los labios. Aprecio, a tanto el gramo.
La sangre, mejor si es ajena, siempre en vena. Él sabe.
En el privado, claro. Subiendo las escaleras.
Al fondo de todo.

Un professional en un país d'amateurs

"Fraga és un museu amb dos apartats: el dels errors i el dels horrors. No he entès mai per què es va abraonar contra l'Opus Dei, que era el seu soci al govern des del 1962, i va considerar que podria derrotar-lo amb un assumpte com el de Matesa. Disputar-li el lloc a Carrero Blanco... Un dels seus defectes més acusats: la supèrbia de la seva intel·ligència". 

"Quants diners es va gastar en ell la dreta espanyola? Sense excepcions. la de Catalunya, amb Santacreu al capdavant; la basca, amb Olarra; la madrilenya amb els Fierro i Polanco-Santillana, preparant el terreny per al desembarcament del Gran Líder de la Reforma... La creació de El País és impensable sense Fraga; ell en designarà el director, Juan Luís Cebrian".

 

"Quan li van posar Aznar, ho va intuir i el van enviar a casa, a Galícia, on la gent es tranquil·la i no es creu el que dius sinó el que fas, i va pronunciar aquella frase inoblidable, 'aquí no hay tutelas ni tutías'".

 

"No és que defensés els torturadors que van destrossar els modestos i gairebé anònims dirigents miners asturians del 62, que ho va fer... Ells diran, amb raó, que complien amb el seu deure d'altíssims funcionaris d'un Estat totalitari. Però i el zel?

 

"Guardo dos moments estel·lars del personatge. El primer va ser el pregó de Sant Jordi de l'any 1964. La festa del llibre va tenir en el ministre Fraga el portaveu més efusiu i brillant. Barcelona sencera es va inclinar davant aquell talent plurilingüe" 

 

"Els taxidermistes van convertir en estadista qui va ser nomes un animal polític al servei del poder. Vitòria, 5 morts, i uns altres dos a Montejurra. Un professional, això sí, en un país d'amateurs".

Gregorio Morán 

"Manuel Fraga, aquest museu"

Sabatines Intempestives

La Vanguardia 21-01-12

El Gran Gatsby - Francis Scott Fitzgerald

Quan llegeixo, combino dues formes, l'apassionadament lectora i la pròpiament professional. Una de freda i una de calenta, llavors. De vegades, travesso la pàgina al galop. De sobte, haig de frenar, de vegades tirant de les brides. Recular, prendre notes o mides, parar i recrear-me, ensuma la frase, passar per damunt, una vegada i una altra. Estudiar-la i entendre el moment, conèixer la biografia, els fets que van desencadenar-la, el motiu, aquest "una vegada més, a Zelda" que inaugura el relat...
Parlem d'una obra mestra...

La Veu: Importantíssima elecció. Una de les claus de la narració. L'autor escull explicar la història d'un altre mitjançant uns ulls aliens. D'aquesta manera, involucra el lector de bones a primeres, convidant-lo a ocupar aquesta mena de llotja des de la qual espiarem el nostre home: Jay Gatsby. Una manera com una altra de treure's les puces del damunt, de prendre distància, per, així, jutjar d'una manera freda. O no tant?

Una frase de la primera pàgina ens desvela part del mètode:

"Sempre que et vinguin ganes de criticar algú -em va dir-, recorda que en aquest món no tothom ha tingut els avantatges que tu has tingut"

Que consti en l'acta

L'estructura: Inici, nus i desenllaç

Seguint les instruccions precises, el narrador ens introdueix en el racó de món on es produiran els esdeveniments. En un primer moment ens presenta una jove parella multimilionària i un adulteri, el del home. Després, una volta força alcohòlica per Nova York. En una mena de segon acte, presenta el seu veí, Gatsby i les seves festes inacabables. El luxe, la diversió, els cotxes i la música. I el misteri que envolta a aquest personatge. Gatbsy. Llavors el vincle amorós. La historia darrere la història: el self-made-man i la jove encisadora. Una revisitació de "Romeu i Julieta", versió entreguerres.

"Mentre jo el mirava, es dominà una mica, visiblement. La seva mà agafà la d'ella, i quan Daisy li digué alguna cosa a l'orella, Gatsby es girà cap a ella en un impuls d'emoció. Sospsito que aquella veu el seduïa més que cap altra cosa, perquè la seva calidesa fluctuant, febrosa, no podia ésser superada en somnis; aquella veu era una cançó immortal".

L'estil. Vital. L'autor, fill literari de l'època, se la juga amb una prosa poètica que traspassa marges. El seu gaudi extrem per l'escriptura traspua escena a escena. Com el seu inconformisme. No trobarem una situació que tingui un desenvolupament còmode, que s'hi respiri amb normalitat. Amb la història estructurada amb senzillesa, i la veu narrativa clara, l'autor procedeix a collar el lector. A base de colors, de postes de sol magnifiques, de jardins melancòlics, de piscines silencioses, d'una xafogor constant que gairebé resulta palpable. De la combinació entre perfum i ferum a suor. De la suavitat d'una pell blanca, d'uns malucs generosos, de la nit eterna. De la mort i de la soledat que ens acompanya.

"Jo no podia perdonar-lo ni estimar-lo, però comprenia que per a ell allò que havia fet era totalment justificat. Tot plegat era molt confús. Tom i Daisy, tots dos,eren ésser negligents: esclafaven coses i persones, i després reculaven i es retiraven en els seus diners oi en la seva vasta negligència i en allò indefinible que era el que els mantenia units, i deixaven que d'altres escombressin la trencadissa que ella havien fet"

And the winner is... "Estremida Memòria"

Amb tots els meus respecte. Però havent llegit "Pa negre", no hi ha color (mai més ben dit). D'acord que les històries de nens tenen ganxo. Si afegim records de la guerra mes una postguerra amb orfandat, i ho sublimem amb descobriment sexual, tenim la història. Començada, vaig acabar-la per orgull lector. Vaig acabar del tísic prenent el sol, del nen i la nena i el trau d'ella, de les històries d'escola i del pare que no es moria, fins el monyo.

Amb tots els respecte.

Jesús Moncada, "Estremida Memòria". Ja és trist haver de parlar d'un català ric en vocabulari com a handicap principal. La trama. També resulta complicada. Pel devessall de personatges, tot i incloure una llista de nom i relacions en un glossari. Però, clarivident l'autor, divideix l'acció dels diferents protagonistes en capítols curts (pàgina, pàgina i mitja) que agilitzen l'acció. I per aclarir la trama, inclou la correspondència del germà de l'autor (més els esporàdics comentaris de la filla/neboda) per a una ullada dels fets des del present, a més de cent anys vista La comprensió trontolla, però l'hàbil prosa de Moncada fa empassar-te les vora tres-centes pàgines en un no-res. Una vegada has posat les rodes a la via, llavors la lectura resulta una trepidant cursa fins el final de la història sense gairebé parades.

Pàgina a pàgina, no pots fer més que veure-ho i sentir-ho. La vida d'un poble que és una cosmogonia de butxaca. L'Ebre i el Segre creuen les seves aigües com els sentiments antagònics. El casino dels rics, el bar dels pobres i rebels. Les enraonies i els secrets que tothom duu a la boca. Les injustícies, la mort com un ritual diari. Borbons, republicans i carlistes en un pam de terreny i les ferides sense tancar. Desig de venjança i sexe. El panorama centrat en un faulknerià comptat de Yoknapatawpha que es la Mequinensa de Moncada, particular i submarina, que sura de la memòria col·lectiva carregada d'odi i mort humida. Una insòlita cursa contra el temps. Pàgina a pàgina, l'autor trosseja la realitat com un Tarantino de les lletres, embolicant  i desplaçant la trama perquè mai arribem a destí, mai abans que ho vulgui i permeti l'autor. Endavant i endarrere, com desfilem per la vida, com un riu que entra i surt del paisatge, a més o menys aigua, més o menys modest, arrossegant detritus, el que trobem al nostre pas fins la desembocadura.

Clase ràpida de dialèctica política

"Jo la tinc així de gran"

"I tu, la tens així de petita"

"Especialment ara que tinc majoria absoluta"

Pasado y presente

"Más volviendo a lo nuestro, tenemos por nuestra parte la inconstancia, la indecisión, la incertidumbre, el dolor, la superstición, la inquietud del provenir, incluso después de la vida, la ambición, la avaricia, la envidia, los celos, los apetitos desenfrenados, locos e indomables, la guerra, la mentira, la deslealtad, el desprecio y la curiosidad. Ciertamente, hemos pagado incomprensiblemente caro ese hermoso raciocinio del que nos jactamos y esa capacidad de juzgar y de conocer, si los hemos comprado al precio de ese infinito número de pasiones de las que sin cesar somos presa",

Michel de Montaigne, "Ensayos"

"Incertidumbre: te cambian las reglas a media partida. Hay dos valores, la solidaridad y la confianza, escasos y alejados de las instituciones, muy deficitarios en estos momentos. La incertidumbre es grave porque les normas no funcionan, ningún organismo es capaz de garantizarlas. No sólo no sabemos cómo acabará la partida, es que a media partida, nos cambian las reglas del juego. Estamos en un interregno, muy parecido al de Roma cuando murió Rómulo que había gobernado 38 años: había miedo y temblores. Las viejas maneras de hacer no funcionan y las nuevas aún no están inventadas".

Zygmunt Bauman (filósofo y sociólogo) - Entrevistado por Carles Capdevila (traducido del Ara)

El Merder (Conte de Reis)

En ple merder, li emmalaltí el pare. Greument. I ell, corre, fes les maletes i cap a casa, a veure'l. Amb els seus problemes judicials d'estafes, tràfic d'influències i caler brut a dojo. Amb la data de judici fixada. I, per si no n'hi havia prou, amb la premsa muntant-li un procés paral·lel a base de publicar diàriament proves d'operacions seves signades de puny i lletra.

   Ho sabia, que la salut del pare havia empitjorat per culpa seva. I que no hi havia volta enrere. Com en una mena de conjunció astral, el pare anava de pet al forat i ell, de cap a la garjola.

Després d'aquell cop de bragueta de matrimoni, el pare va advertir-lo. Que vigilés amb qui tractava. Que tothom el voldria per amic. Ni cas. Va anar emmerdant-se amb aquella penya de gent eternament colrada. D'un bar luxós a un despatx daurat, sempre atès per secretàries eternament vestides de blanc.
El següent pas va ser signar-ho tot. A canvi, van omplir-li les butxaques de tovallons guixats. Amb plans perfectes per després de dinar.

   Quan va esclatar l'escàndol, les paraules del pare van tornar-li com suren a la superfície les restes d'un naufragi. La lliçó: que els homes permanentment colrats funcionen per favors i que la regla d'or de la supervivència consisteix en carregar-li sempre el mort a un altre. En aquest cas, el mort era ell.

El sogre va obrir la boca per tirar de la cadena. La sogra silent va fer costat a la filla, dona d'ell. Els nens van començar a mirar-se'l com si ja no fos el seu pare. Malgrat tot, ell va continuar esquiant i prenent el sol. Confiava en la bona sort.

  

La bona sort. El dia abans del judici, el pare va morir. Odiant-lo, per cert. "Pels nets", va anar la filla, dona d'ell, a plorar al pare-sogre. "Per la filla", va demanar la mare d'ella al seu home. "Per mi", va proclamar el sogre-sol. Aviat els mitjans van fer-se ressò del dolor familiar. Per tele, paper o ràdio, tothom va apuntar-s'hi al morbo nacional del moment. L'escàndol, tot d'una, va cessar, talment com un prodigi bíblic.
   ¡Quin devessall de llàgrimes! ¡I quin drama haver d'anar a declarar amb el cos calent del pare!,  ploraven les marujes, ¡I quina injustícia més gran!, va proclamar el país sencer. ¡No és el mateix matar que estafar, no és el mateix una bomba lapa que tenir un compte a les Caiman! ¡No és el mateix, no és el mateix!
La premsa que l'havia condemnat, ara li salvava el cul. Per l'interès general.

   "Però no ho torni a fer", va dir-li el jutge tot absolent-lo dels càrrecs.
   "No és el mateix, no és el mateix", replicava el país, boig d'alegria.
   "Fill de puta", va dedicar-li el pare, encara calent, des de la caixa i del panteó familiar.

Adios cd.drome

1993. Dejarme la semanada. Bajaba con Sara casi todos los sábados de mañana. A eso de las once. Las caras de resaca del personal eran un poema. Grises y amarillos en el blanco neón. Hablábamos de música, de experiencias, de futuro. Sonaba música. De la misma manera que en otras ocasiones de mi vida, sin móviles ni Internet. Sin correctores ortográficos ni P2P. Con la prensa en papel y con la temporada de conciertos arrancando en septiembre. Sin Sonar ni Primavera Sound. Sin excesos. En plena transición del vinilo al CD. El mp3 mató la curiosidad del gato.

No sé ni recuerdo cómo la descubrí. Me hablarían o la encontraría por casualidad. Físicamente, la tienda se ofrecía indefensa si venías de Universidad. En aquella esquina de Valldonzella al lado del eterno hotel gris. Cerca del futuro CCCB y de todas esas universidades de nuevo cuño. Cerca de la futura sombra de FNAC Plaça Catalunya y de la zona de tiendas de discos de la calle Tallers. En una esquina, viendo pasar las bolsas de la competencia, los esqueletos de futuros licenciados, el día y la noche.
Era la tienda que estaba buscando, me dije, después de unas cuantas visitas. Era la tienda. Como aquella de la calle Balmes con Núñez de Arce de mis principios, que podía pasarme horas mientras el tipo me pinchaba lo que quería. En Cd.Drome era diferente. Entrabas escuchando. Salías con el disco.
La era del Cd. De Tindersticks a Diabologum, Dominique A, Low, Smog, Married Monks, Yo la tengo, Arab Strap, Elliot Smith, Belle & Sebastian, Neutral Milk Hotel, Mogwai, Ween, Pj Harvey... Hasta compré aquel disco de SuperElvis, "Happiness is stupid", y venga reírnos de la nefasta pronunciación inglesa. Hasta ese compré.


Bueno... pues todo eso se ha acabado. La compañía, las recomendaciones, los saludos afectuosos, la esquina. De acuerdo. Le llaman tiempos modernos...

Le llaman futuro...
Futuro...
Una franquicia de fritos, una tienda de ropa y bisutería, lencería, esoterismo... Nada?
.