viernes, 31 de agosto de 2012

digues-ho una altra vegada

Per acomiadar l'agost:
Una mica d'aire fresc. Una conya de video-clip amb una edició formidable. Per a tots els amants d'enganxar plans i sincronitzar-los amb música.
(suecs, abstenir-se)
I per a la satisfacció general:

Quim Monzó a Jot Down

Una entrevista meravellosa.

Fins setembre!

miércoles, 29 de agosto de 2012

Vuelta de Paseo

Enrique Morente - Lagartija Nick - Federico García Lorca

"Vuelta de Paseo"




 Entre las formas que van hacia la sierpe
y las formas que buscan el cristal,
dejaré crecer mis cabellos.

Tropezando con mi rostro
distinto de cada día,
asesinado por el cielo.

Asesinado por el cielo,
Asesinado por el cielo,
entre las formas que van hacia la sierpe
y las formas que buscan el cristal,
dejaré crecer mis cabellos.

Con el árbol de muñones que no canta
y el niño con el blanco rostro de huevo.
Con los animalitos de cabeza rota
y el agua harapienta de los pies secos.
Con todo lo que tiene cansancio sordomudo
y mariposa ahogada en el tintero.

Tropezando con mi rostro distinto de cada día.
¡Asesinado por el cielo!
¡Asesinado por el cielo!

Tropezando con mi rostro
distinto de cada día,
asesinado por el cielo,
asesinado por el cielo.

lunes, 27 de agosto de 2012

las chicas con las chicas



Y las cabezas con los (alto) parlantes.

The girls don't want to play like that,
They just want to talk to the boys.
The just want to do what is in their hearts,
And the girls want to be with the girls.
And the boys say, "what do you mean? "
And the boys say, "what do you mean? "
Well there is just no love,
When there's boys and girls.
And the girls want to be with the girls,
And the girls want to be with the girls.
Girls want things that make common sense,
The best for all concerned.
They don't want to have to go out of their way,
And the girls want to be with the girls. (chorus)
And the boys say, "what do you mean? "
And the boys say, "what do you mean? "
Well there is just no love,
When there's boys and girls.
And the girls want to be with the girls, And the girls want to be with the girls.
Girls are getting into abstract analysis,
They want to make intuitive leap.
They are making plans that have far reaching effects.
And the girls want to be with the girls.
And the boys say, "what do you mean? "
And the boys say, "what do you mean?
" Well there is just no love,
When there's boys and girls.
And the girls want to be with the girls. And the girls want to be with the girls.

sábado, 25 de agosto de 2012

No hi ha misteri suficient

Amunt i avall, carrer brut d'eslògans.
L'enrajolat el forma caixes llardoses de menjar ràpid
Les passes són a ritme militar.
Sol tebi al clatell, blau canari als ulls,
panteix d'aire condicionat,
batec de portes nervioses que s'obren i tanquen.
El vers més repetit, als nostres peus i sense cames,
el d'un pòtol que demana:
Diu tenir gana i promet veure el futur en el dolor.
Aliè i propi. Fulles d'afaitar i burilles fumejant.
Quatre de la tarda.Peixos que remunten el riu
De Plaça Catalunya a Ronda Universitat
Carrer Pelai, reis i vassalls
en calça curta, tatuats, curts, magres,
tous, polposos, rosos, morens, durs, tibats,
esprimatxats, ganduls.
Peixos que remunten el riu
mentre parlen per telèfon.

Amunt i avall, ulls de medusa
i una música brutal.
Cinc de la tarda, sirenes de dissabte fan cantonada
Les seves veus quan s'ofereixen
sonen com el repic sord de la carn metrallada.
Nens i avis surten per portes metal·litzades,
Giren i entrar. Hi ha qui prefereix dutxar-se.
Perfums, ceres, banyar-se en carmí vermell fos.
Sabates, electrodomèstics i petons.
Un fotomatón a les cinc trenta. Quatre sabates i se sobreentén
Dimarts, ment en blanc, respiració assistida,boca a boca, amb el nas pinçat,
Darrere el contenidor, aturada cardíaca, cruïlla amb Balmes.
Com que ja ets prescindible, recull els esdeveniments.
Nous i vells, com el bitllet que surt del caixer a les mans suades d'un turista.
Paper nou, de primera mà. D'un sol ús de per vida.
Amunt i avall per Pelai.

Amunt i avall, les paraules suren pels forats,
només són ossos d'un esquelet del que em menjat
Espina de peix, moll, cartílags.
El carrer va brut d'ofertes quan tanquen les botigues.
Dissort i depressió.
Pòtols i tolits també escampen. Un rastre de llums de Nadal els persegueix.
Van quedar abandonades de les darrers festes,
i encara continuen enceses, un juliol tòrrid de rebaixes.
Camises a quadres de franel·la, bambes polides, texans ajustats
Uns culs grossos com el món, pells clivellades i cremades
Xop tot de crema, liniments i suor.
Un corrent altern baixa de la plaça a la ronda
Alés, disgusts, cremor de panxa i de butxaca.
Bombetes, amunt i avall, com petits cervells arrebossats.
Aliment perfecte per ànimes de temporada
Cruixen, fan mal quan les mossegues
però fan passar la gana.
Amunt i avall, quantes vegades
d'Universitat a Rambles.

jueves, 23 de agosto de 2012

So i lletra



Harper Lee - "Matar un Rossinyol"
Una gran lectura. Recomanable per a totes les edats.
No jutjar mai un home per la pell o els coneixements.
No jutjar una casa per les seves finestres tancades.
No menystenir la llei quan ens és injusta.
Una lliçó d'excel·lent literatura i de moral.
Una manera com una altra d'encaixar la realitat.




"Els prínceps només creixen en superar dificultats i oposicions; però la fortuna, sobre tot quan vol engrandir a un príncep nou - que, per assolir la fama, en necessita més que no pas un príncep hereu - l'enfrontarà a enemics i l'obligarà a empreses contra ells, per a que aprengui a superar-les i, així, poder grimpar al capdamunt de l'escala que, amb la seva resistència, li ofereixen els enemics".



La vida és la droga més dura que existeix, addictiva fins el punt que ens obliga a tirar endavant, un dia i un altre. La vida és una malaltia terminal. Una explosió. Terrorisme de supermercat. És consum irresponsable, corrupció, insomni. La vida és un vol darrere un altre per aeroports que semblen els mateixos. Com els uniformes de les hostesses que ens atenen, com els aperitius que ens serveixen, com el pollastre cordon blue que mengem sense gana.
La vida és una hòstia en la cara. Sang, caries i tumors variats.


Simon Bookish - Everything/Everything
Una revisió de les maneres d'un Scott Walker. No és pop, però ho és. És dramà però també comèdia.
Farsa sense una definició clara. Exotisme made in Great Britain.
Pastes i te al gust dels Divine Comedy de mr. Neil Hannon.



Manuel Göttsching - e2-e4 El Krautrock va ser música avançada al seu temps. Ho va demostrar Kraftwerk quan van sortir de l'ou. En Manuel Göttsching era amb Ash Ra Temple als 70's. Al 84 va fer aquest disc a base de loops i guitarra. De la caixa del temps surt un cablejat que connecta amb l'actual minimalisme tecno però adornat amb el regust d'abans. Per beure, fumar i fer terrassa, entre bronzejats i bronzejades.

lunes, 13 de agosto de 2012

Marxant una de diàlegs

Que tanta falta ens fan


lunes, 6 de agosto de 2012

Beck - Mellow Gold (1994)


Pues nada. No le conocía ni el tato y tocó el cielo de primeras con ese "Loser" que triunfaba por la maldita frase de "soy un perdedor, I'm a loser baby, so why don't you kill me".
Luego el amigo Robert Grima se jugó el bigote y lo trajo a la sala Estandard de Barcelona, un domingo frio de noviembre 1994. Rozó el pinchazo porque éramos cuatro y el cabo, pero el amigo Beck Hansen estaba más por la labor de subirse a cualquier sitio donde pudiera enchufarse y tocar que dárselas de estrella. "Loser" le había encumbrado radiofónicamente, aunque tampoco tanto.
El tipo se presentó con su media melena rubia, su guitarra electroacústica hecha una pena y tres músicos negros de acompañamiento, altos como postes de teléfono. Se tocó el disco y nos descubrió que "don't you kill me's" aparte, el tipo tenia un discurso y una clase especial para pisar el escenario, que podría divertir a la audiencia y enamorar a las chicas. 
Después del concierto, volví a casa y quemé el disco. Con el recuerdo de la actuación, las canciones caían diferentes, lo que parecía el caos, ahora era orden. Como en 1994 la información no viajaba con la inminencia actual, el tiempo de reposo era un ingrediente básico. El necesario para que toda esa mezcla de hip-hop y blues del Mississippi cuajara y se hiciera digerible.


Luego el tipo nos regaló una serie de discos que respondían a la evolución básica del artista curioso. Sin mayores prisas.  Con una idea clara entre oreja y oreja acerca del mestizaje. Sin mente abierta, no vayas a ninguna parte.
 Pues eso.

Un documental:

domingo, 5 de agosto de 2012

Frank Zappa - Hot Rats




1969.
Mientras el jazz buscaba una solución a sus picores, una puerta de salida al laberinto que ellos mismos se habían montado a base de free, de cool, de post-bop...
Mientras los hippies del mundo se dedicaban al ácido, al amor libre y al ridículo con discos tan relamidos como un gato en domingo dándose lustre a la cola.

Alguien, un outsider de la dura Los Ángeles, del Hollywood de California, pretendía sacarse las pulgas hippies con un invento a base de jazz y de rock. Pulgas y ladillas y, de paso, a todo aquel que no estuviera en onda y por la labor de hacer saltar el verano del amor por los aires. No muchos aceptaron el reto. Alguien de la costa oeste debía cargar contra la pantomima del mundo hippy, debía reírse en la cara de todos esos hijos de papá con la cuenta llena cuando iban a por drogas o a dárselas de macrobiótico en cualquier comuna de la zona.



El joven Frank Vincent Zappa apretó los dientes, exprimió el ingenio y...
....No, no era rock aceptable, tampoco jazz, nada extremadamente comercial. No iba a enamorar a chicas por la calle.

....Más bien le quedó como música para strippers de un cabaret barato al borde del desplome, como uno de esos espectáculos de domingo al mediodía para viejos verdes, tullidos e indigentes.

Sonó finalmente como quería el amigo Frank, orgulloso y lleno de ladillas, con su pie de atleta y sus sarpullidos diversos. Feliz de la vida.



miércoles, 1 de agosto de 2012

Gore Vidal (1925 - 2012)


Uno de los mejores escritores norteamericanos del XX nos deja.
Mordaz, crítico, demócrata convencido y comprometido, periodista luchador, siempre con la voz justa y cargada, lúcido. Hiperactivo como muchos de su generación, la de las máquinas de escribir, mecánicas y eléctricas. Un montón de columnas, declaraciones, ensayos y novelas le contemplan ya desde la eternidad de piedra. Un tipo de esos leído, no leído, que todo el mundo conoce pero nadie ha tratado. Hoy, panegírico masivo de toda la prensa y más allá.

Yo sí te quería Gore. Por "Mesías", por "Washington DC" con sus reflexiones sobre política y prensa, por "Myra Breckinridge", por "Duluth", por "Myron" y "Lincoln".

Uno de esos tipos que, piensas, los tenía bien puestos.
Una buena entrevista para conocerle.

Una perla:
"Sí, predijo que una vez que el pueblo se haya corrompido, el despotismo sería la única forma de gobierno "apropiada"... Vale, se siguen convocando elecciones. Pero también las elecciones desde hace mucho tiempo se han corrompido. Lo único de lo que puede escribir la prensa es de quién recaudó cuánto dinero. A eso lo llamo corrupción. Cuando en 1800 Thomas Jefferson se enfrentó a John Adams nadie habló de la financiación de sus campañas. Jefferson representaba toda una visión de mundo y Adams, otra".

Y otra:


"De todas las que se me ocurren, la del político es la vida más... más...
      Esta vez la  la vacilación no pretendía producir ningún efecto. El senador buscaba realmente la palabra.
     —... más humillante que conozco"
de "Washington D.C." (1967)