miércoles, 10 de octubre de 2012

con diez cañones por banda






Ens envien dos avions i esgotem el paper de vàter del súper. Ens tanquem tots a casa i demanem el rescat que ens acabaran cobrant, amb tots els calers que fa anys ens aixequen. Això ens diuen. Com la Pilar que ara demana més salsa rosa i menys periodisme groc amb la innocència de la primera pedra llançada contra el mirall. Millor li llencin un soldat hebreu ben armat per allò d'una corrida saludable. Seguim amb el rescat perquè no arribem a fi de més i, llavors, ens recordem de la terra però no dels 700.000 aturats i dels 53.000 que tard o d'hora acabaran desnonats. Anem bé, no obstant, les fronteres van prenent mides reals, es van dibuixant en futurs mapes de batxillerat. L'onze SET s'allunya en el calendari, però per fi el president Mas, que per fi fa de president, li ha trobat el gust al joc. Cada dia s'esmorza una truita de dos ous i independència. Llavors toca l'exercici de responsabilitat com el del Carretero que demana el vot per CiU. És prioritari aconseguir una majoria de vot independent, és un fet necessari com l'aire per després donar el segon pas que és marxar. Sense demanar permís ni pactar. A la francesa, mai més ben dit. Però, però.... ja es barallen els ERC's amb els SI i amb el Laporta i amb els de més enllà. I a CiU feliços i contents perquè trauran una majoria absoluta que farà història. Tot pel tactisme i l'estratègia que són molts a col·locar. Però, pel camí, declararem el que toca? Sospito que perquè els Pujols i les amistats se situïn més que no ho estan, pel vici del nepotisme, perquè és molt llaminer, i, de pas, per tapar-se les vergonyes de 19 anys al 3%. Lluís el meu poller de l'Abaceria de Gràcia, parla de donar el cop, fotre el camp i després treure la guillotina. Que rodin els caps. Es parla del diner que ens ha aixecat Espanya, però i del diner que ens aixecat aquesta colla de barruts? Què? Tallem o no tallem? Suposo que no. Per això espero una pandèmia d'ictus, infarts i vessaments quan el dia després de la frontera tots aquests articulistes monotemàtics no tinguin res que parlar d'Espanya. Com una majoria de catalans que no poden, com l'heroïnòman amb la punxada, viure sense la dosi diària d'una grande libre. De la cope i intereconomia. Què faran quan haurem fotut el camp? De què parlaran? Una altra manera de selecció natural, tots anul·lats mentalment i amb la bava penjant dels llavis. Amb deu canons ens volen acollonir. Amb deu canons fan bullir l'olla d'una banda i una altra, tota aquesta colla impresentable que arrossega sigles com comptes d'estalvi. Amb deu canons i amb tota la premsa amiga, la que es va passar l'estiu sencer donant-li a la maneta per omplir Barcelona d'estelades perquè després ens facin creure en el pare noel i els reis màgics. I vinga amb el patriotisme mentre els llestos del barri es freguen les mans perquè ja esperen que caigui alguna cosa pels serveis prestats, la penya amiga que acompanya els nostres representants democràtics i que ja llueix forquilla i ganivet per la molta gana endarrerida que tenen (i alguna que una altra hipoteca impagada). I mentrestant que sonin els tambors i els canons i ens enviïn un parell de caces prests a bombardejar qualsevol intent de sedició. I això que ho tenim a tocar. Més que mai.  

Nacho Vegas - Lo que comen las brujas:

 

2 comentarios:

Francesc Bon dijo...

Ho tenim a tocar, això sembla, sempre que ningú li recordi a la gent els endemàs de papers, burocràcia, posi e o posi c, reciclatje d'impresos, els meus quartos valen, el meu títol val, he de treure passaport per anar a Benicàssim, que fem amb els funcionaris del govern, qué fem amb la Guàrdia Civil, i recordem que a Talarn volen seguir formant sergents pel exèrcit invasor. I que tot i així, sigui fascinant. Som uns putos masoques. Gran post, Tuli, feia dies que no et posava res peró aquesta no la deixo escapar.

Tuli Márquez dijo...

Merci pel comentari, Franc
Avui he preguntat per tu a l'amic Gustau
fins ara