martes, 6 de noviembre de 2012

Cantonada





No tornar a sortir del cafè de la cantonada.

La gent va entrant, encarrega l'esmorzar i amb la mirada implora que els deixis la taula quan després ells seran incapaços de moure's per un altre fins que no hagin recollit fins a la darrere engruna del pastís. Així, amb el dit, com aixafant formigues, fent una piloteta greixosa i endrapar-la amb l'actitud desmenjada dels oficinistes en el temps lliure, amb ganes de fotre el temps lliure d'altres oficinistes de les empreses veïnes.
No voler tornar a sortir. Obrir el diari de bat a bat, com un finestral encarat a una muntanya en un dia  enteranyinat. Creuar les cames i estirar-les fins a l'altra taula, la del cantó. Si algú ensopega, problema seu. Remenar el sucre que no he tirat en el cafè. Recollir engrunes de pastís talment com si aixafés formigues, fer una boleta greixosa i endrapar-la amb plaer golafre. Cada vegada que escolto Shakira en el fil musical m'entra un desig brutal d'envair Polònia. O, en el moment present, prendre possessió de la taula del costat, apropiar-me-la, arrambar-la a la meva amb el joc de dues cadires i esperar que algu faci la típica pregunta estúpida del "¿què estan ocupades?", perquè jo respongui, sense separar la vista de les necrològiques, "sí, ho estan". I estirar una mica més les cames per damunt l'enrajolat color xocolata amb llet del terra. Amb ganes d'afegir un "què passa, que ja els col·legues no poden anar al vàter tranquil·lament perquè, a la mínima, uns ansiosos els aixequin les cadires". Però no.
No tornar a sortir de la cafeteria acollidora. Ni alliberar-me de l'entapissat color poma vella. Delectar-me des de darrere el diari amb la vella invàlida que prova de sortir del cafè. S'ajuda d'unes crosses que recorden les potes d'un elefant en miniatura. Grises i amples com les cuixes que la dona amaga dins un conjunt gris monja. Surt, lenta, paquidèrmica, entre els bons costums oficinistes de no cedir el pas ni aguantar la porta ni agrair-li la inutilitat de la recta final de la vida. L'espai que deixarà quan sigui morta. Simplement, esquiven l'obstacle. Foradats i tatuats, esmorzen cafè i croissant. Després fumaran a la cantonada, sota la cagadora que els coloms de l'Eixample tenen muntada en l'ampit de l'edifici. 
No sortir del cafè. Les empleades són tres noies. Tres morenes, dues sud-americanes i una del país, com es diu ara. Del país. Les tres vesteixen l'uniforme de la casa, un conjunt de barret més mandil, color bordeus. Em miren des de darrere el mostrador, al costat de la cafetera i el forn, mentre atenen els clients. Escolten les comandes entre les remors mecàniques dels aparells. Una em mira amb ulls guerxos, l'altra es grata el cap, la tercera ha anat al rebost.
De sobte l'aiguat. Cau la pluja a terra amb violència sorollosa. És una ferida en el cel, l'aigua cau densa com metall líquid, les clavegueres empassen. Una pudor immediata acaba amb els perfums i colònies matinals. Vapor. La ciutat es com coto moll. Surten els oficinistes. La cantonada obra la boca i s'empassa un parell més de vianants.



No hay comentarios: