1940. La noieta Carson McCullers s'estrena amb aquest tros de novel·la perquè tothom escolti i conegui la seva veu. Perquè la reconegui com seva, com la maleïda veu interior quan es cargola pels pensaments.
1940. Una ciutat qualsevol. Un sord-mut, una nena, l'amo d'un bar obert les 24 hores, un doctor en medecina negre, un rodamón. Una barriada plena d'històries, totes brillants, totes fosques, escrites amb el cor de cada matí. Somnis i desgracies barrejades amb sinceritat, l'atroç veritat dels humils que encaixen, accepten i moren sense gaires escarafalls, que somriuen en la injustícia diària sense esforçar-se gaire. Tampoc sense colpejar-se el pit. Una mena de tristesa incerta els acompanya, els dóna forma. Potser tot passi amb un plat calent del que sigui, o un gelat, o unes pipades a un cigarret. En aquestes cambres desendreçades a on tothom comparteix llit, o directament dorm per terra.
Una història coral que s'insereix en el món de Faulkner encara que des de la vessant urbana, que troba pel camí als mestres russos Dostoievski, Tolstoi i Txejov per compartir amb ells una estona, però que, sobretot, dóna fe de vida al gran Raymond Carver, i que la converteix en la gran dama de l'anomenat Realisme Brut.
Suspensió temporal de la vida, algú que es treu un bri de tabac d'un llavi, un altre que escolta però que no sent, unes estovalles tacades de cafè, alcohol barat per a borratxeres devastadores. Viatges al no-res d'anada i tornada, somnis musicals i núvols tramposos que trenquen un capvespre etern. Aparadors miserables, abrics llardosos. Una desfilada de negres cap a la següent injustícia.
L'única esperança, passar pàgina.
Escoltar el cor, el que ens digui.
Ultravox - The Lonely Hunter
