miércoles, 31 de octubre de 2012

Calces i sostenidors



va travessar sense mirar
per unes calces i uns sostenidors.
Randa brillant en lila i daurat,
rodó el conjunt
com les seves galtes de poupée gonflable.
Va travessar sense mirar
Gran de Gràcia amb Travessera
Però un taxi lliure que pujava va enxampar-la
Morro d'auto, impacte per la cintura i escampall d'ànima.
Com una estrella de mar dissecada en una xarxa.
Va lliscar un tram per l'asfalt, fins la vorera.
Plovia. El tràfic immediatament es va aturar.
També la gent que corria a aixoplugar-se.
El vell rellotge de la joieria es mirava l'incident des de dos quarts de vuit.
No és veritat. Faig broma.
Va creuar sense mirar. Sí.
Gran de Gràcia amb Travessera
En tres gambades elàstiques va canviar de vorera
Per aquell conjunt de randa lila i daurada
Rodona com unes galtes de poupée gonflable.
Abans d'entrar en el blanc espetegant de la botiga
Prudentment va eixugar les soles a l'estora.
Un dos i tres, com si practiqués moonwalk
No fos cas que patinés i es partís la crisma.
Per uns sostenidors de randa en lila i daurat


(Fotografia de Joan Colom)

viernes, 26 de octubre de 2012

Andromeda Mega Express Orchestra - Bum Bum (2012)




¿Es una misil, un avión? ¿Volvieron los soviéticos a espantar al mundo con su satélite tripulado? ¿Esos locos con sus locos cacharros? Andromeda. El triunfo del mecanicismo, una vuelta atrás al futurismo de tupper y manifiesto. Al espíritu de Kurt Weill y sus maniobras orquestales sobre óperas negras, rojas y proletarias. A la big band experimental, como reunión de talentos para la exploración. 18 músicos y un director preparados para surcar con sus instrumentos por esos universos de dibujos animados perversos, de grandes chichones y huidas a la carrera dejando una estela de rayos y golpes. Andromeda queda lejos, cierto. Pero no tanto, a tiro de oído. La existencia de las orquestas nos aclaran que la compatibilidad entre archivos diminutos y metales es posible. Que se puede scratchear a Bartok y a Vivaldi y quedarse tan anchos, dejarles unas cuantas cicatrices y volver a casa con el alma satisfecha por el deber cumplido. El resultado salta a la oreja como una pulga enfadada. Querrá chillar con metales o introducirte en un mundo submarino con una ristra de xilófonos. Se arremangará y lucirá chorreras si el momento requiere para sentirse latino o pedirá silencio para un solo de cuerda. El resultado es una mezcla de pulsos, la mezcla que lleva la gasolina del mundo desde que abandonó la cueva. Andromeda Mega Express lo hace avanzar con paso firme, y magnetófonos, violines, samplers, metales, desde el universo más lejano al celuloide más rancio. Con la modernidad de los años 30 en la cabeza. Que aún ahora parece nueva. En un momento determinado, tras uno de esos inquietantes silencios, un portazo nos abre de orejas. Comienza la verbena y nos encontramos dentro de ese cabaret surrealista que es este "Bum-Bum".

Y para muestra, un botón.

martes, 23 de octubre de 2012

Terra de caimans - Karen Russell (2012)



És com la pel·lícula "Deliverence" narrada per l'Scott Finch de "Matar un rossinyol" de Harper Lee.
Els "Freaks" de Tod Browning en estampida pels aiguamolls de Florida.
La història no sempre és com la pinten ni com ens l'explica el cine. Ni vell rics amb rellotges d'una tona d'or ni dones amb dentadures postisses d'un milió de dòlars. Ni mafiosos traficants ni clubs de jubilats simpàtics. Menys encara després de la catàstrofe del "Katrina". Ara son uns caimans d'atrezzo qui parlen de la desgràcia, ho fan des de la bassa fangosa d'un vell parc d'atraccions. Narren la misèria d'unes il·lusions  que cauen a trossos com ferralla. D'una fugida que és una migració. De les mentides que remouen el present. D'un passat que s'esmicola només tocant-lo. En comptes de recular, la memòria familiar dels Bigtrees (els membres protagonistes de la història) s'endinsa en el malson d'una jungla, la seva jungla particular, la que crea la psique per ensarronar-nos. L'experiència es converteix en un parc d'atraccions farcit de paranys i perills cruels que ens acabarà deixant sols davant l'inevitable. El retorn al punt de partida. 
A la fumuda terra de caimans de la nostra vida. 

 

Una primera, elegant i espectacular aposta de Edicions del Periscopi
Els booktrailers són feina de Víctor Mallol.

viernes, 19 de octubre de 2012

La sombra es un cazador cazado







Viene corriendo entre las sombras de una calle céntrica, escondiéndose y eludiendo el fastidio de un encuentro inapropiado. Hasta que se topa con aquel ex compañero del trabajo. Habían compartido planta y comedor de empresa, algún cumpleaños de otro compañero, risas a propósito de la desgracia de un tercero y las toneladas de chismes que circulaban por la moqueta del tercer piso. Las sombras de aquel día no la ocultaron suficiente porque ahí estaba él llamándola por el nombre y ella que pasaba de largo sin siquiera detenerse a saludar, a preguntar por esos años de mutuo desconocimiento. El flequillo lo llevaba mojado, la piel, en la proximidad, olía a champú fuerte de gimnasio, olía a las prisas de la indiscreción. Ella nunca destacó por la belleza, la nariz le quedaba demasiado grande y el ojo derecho tendía a escurrirse a un lado de la cara, el cutis, poroso en exceso, parecía corcho, siempre cubierto por un exceso de pelusa. Pero venia corriendo, escondida en las sombras que ofrecen portales y aleros. El saludo se concretó con unos besos en las mejillas. Besos que, en su momento, podían haber ido a la boca, besos acompañados de caricias y jadeos por un sofá, mientras las piernas se encajaban como tijeras y las ropas se hinchaban del deseo. Hubo una cierta insinuación, en un momento de soledad con la navidad en ciernes que quedó en nada. Pudo haberlo, pero no, el deseo es esclavo de casualidades químicas. Y ahora esconde el flequillo y la cara torcida y una urgencia, la de llegar a casa y dar de cenar al hijo. Con esa mezcla de champú y chamusquina que oculta la razón, el de la prisa de soportal que quiere esquivar un tropiezo con el antiguo compañero de faena.Bajo la luz de una farola, ella introduce al niño en la conversación para acelerarla. El flequillo cimbrea al ritmo fuerte del corazón. Sus ropas ya no son las de antaño, viejo estilo chiruquero, ahora se arregla como una ejecutiva, adjunta a dirección, como apostilla en el diálogo. Y el niño, y el champú, y las prisas que descarga en el bolso de mano que sostiene bajo la axila. Dos besos más de corcho. Flequillo. Más champú para la nariz. El niño, las sombras y la prisa de soportal. La falta de tiempo en la despedida, el desaliento que concentra la ciudad y las calles vestidas de otro planeta. "Tu siempre tan libre", le deja ir la adjunta de dirección antes de situar la quilla a favor de la noche. Buscando un viento favorable, activa los tacones y se aleja con paso inexperto. A seguir con el juego de luces, sombres y encuentros extraños.

sábado, 13 de octubre de 2012

efecte mirall - efecte octubre


Dirt!


Iggy Pop:


Versus


Neneh Cherry & The Thing:
 


Ooh, I been dirt
And I don't care
Ooh, I been dirt
And I don't care
Cause I'm burning inside
I'm just a yearning inside
And I'm the fire o' life

Ooh, I've been hurt

And I don't care
Ooh, I've been hurt
And I don't care
Cause I'm burning inside
I'm just a dreaming this life
And do you feel it?
Said do you feel it when you touch me?
Said do you feel it when you touch me?
There's a fire
Well, it's a fire

It was just a burning

Yeah, alright
Ooh!
Burning inside
Burning
Just a dreaming
Just a dreaming
It was just a dreaming
It was just a dreaming

Play it for me, babe, with love.


miércoles, 10 de octubre de 2012

con diez cañones por banda






Ens envien dos avions i esgotem el paper de vàter del súper. Ens tanquem tots a casa i demanem el rescat que ens acabaran cobrant, amb tots els calers que fa anys ens aixequen. Això ens diuen. Com la Pilar que ara demana més salsa rosa i menys periodisme groc amb la innocència de la primera pedra llançada contra el mirall. Millor li llencin un soldat hebreu ben armat per allò d'una corrida saludable. Seguim amb el rescat perquè no arribem a fi de més i, llavors, ens recordem de la terra però no dels 700.000 aturats i dels 53.000 que tard o d'hora acabaran desnonats. Anem bé, no obstant, les fronteres van prenent mides reals, es van dibuixant en futurs mapes de batxillerat. L'onze SET s'allunya en el calendari, però per fi el president Mas, que per fi fa de president, li ha trobat el gust al joc. Cada dia s'esmorza una truita de dos ous i independència. Llavors toca l'exercici de responsabilitat com el del Carretero que demana el vot per CiU. És prioritari aconseguir una majoria de vot independent, és un fet necessari com l'aire per després donar el segon pas que és marxar. Sense demanar permís ni pactar. A la francesa, mai més ben dit. Però, però.... ja es barallen els ERC's amb els SI i amb el Laporta i amb els de més enllà. I a CiU feliços i contents perquè trauran una majoria absoluta que farà història. Tot pel tactisme i l'estratègia que són molts a col·locar. Però, pel camí, declararem el que toca? Sospito que perquè els Pujols i les amistats se situïn més que no ho estan, pel vici del nepotisme, perquè és molt llaminer, i, de pas, per tapar-se les vergonyes de 19 anys al 3%. Lluís el meu poller de l'Abaceria de Gràcia, parla de donar el cop, fotre el camp i després treure la guillotina. Que rodin els caps. Es parla del diner que ens ha aixecat Espanya, però i del diner que ens aixecat aquesta colla de barruts? Què? Tallem o no tallem? Suposo que no. Per això espero una pandèmia d'ictus, infarts i vessaments quan el dia després de la frontera tots aquests articulistes monotemàtics no tinguin res que parlar d'Espanya. Com una majoria de catalans que no poden, com l'heroïnòman amb la punxada, viure sense la dosi diària d'una grande libre. De la cope i intereconomia. Què faran quan haurem fotut el camp? De què parlaran? Una altra manera de selecció natural, tots anul·lats mentalment i amb la bava penjant dels llavis. Amb deu canons ens volen acollonir. Amb deu canons fan bullir l'olla d'una banda i una altra, tota aquesta colla impresentable que arrossega sigles com comptes d'estalvi. Amb deu canons i amb tota la premsa amiga, la que es va passar l'estiu sencer donant-li a la maneta per omplir Barcelona d'estelades perquè després ens facin creure en el pare noel i els reis màgics. I vinga amb el patriotisme mentre els llestos del barri es freguen les mans perquè ja esperen que caigui alguna cosa pels serveis prestats, la penya amiga que acompanya els nostres representants democràtics i que ja llueix forquilla i ganivet per la molta gana endarrerida que tenen (i alguna que una altra hipoteca impagada). I mentrestant que sonin els tambors i els canons i ens enviïn un parell de caces prests a bombardejar qualsevol intent de sedició. I això que ho tenim a tocar. Més que mai.  

Nacho Vegas - Lo que comen las brujas:

 

lunes, 8 de octubre de 2012

Wasteland - The Jam (1979)



Meet me on the wastelands - later this day, 
We’ll sit and talk and hold hands maybe, 
For there’s not much else to do in this drab and colourless Place. 
We’ll sit amongst the rubber tyres, 
Amongst the discarded bric-a-brac,
People have no use for - amongst the smouldering embers of Yesterday. 

And when or if the sun shines, 
Lighting our once beautiful features, 
We’ll smile but only for seconds, 
For to be caught smiling is to acknowledge life, 
A brave but useless show of compassion, 
And that is forbidden in this drab and colourless world. 

Meet me on the wastelands - the ones behind
The old houses - the ones - left standing pre-war - 
The ones overshadowed by the monolith monstrosities - 
Councils call homes. 

And there amongst the shit - the dirty linen, 
The holy coca-cola tins - the punctured footballs, 
The ragged dolls - the rusting bicycles, 
We’ll sit and probably hold hands. 

And watch the rain fall - watch it - watch it - 
Tumble and fall - tumble and falling - 
Like our lives - like our lives - 
Just like our lives. 

We’ll talk about the old days, 
When the wasteland was release when we could play, 
And think - without feeling guilty - 
Meet me later but we’ll have to hold hands. 
Tumble and fall - tumble and falling - 
Like our lives - like our lives - 
Exactly like our lives.

jueves, 4 de octubre de 2012

Juan Benet & William Faulkner










 

Un apunte sobre la novela moderna:

"La historia de la novela es un proceso de limpieza y reducción hasta esta novela moderna tan poco extraordinaria pero tan cercana y palpitante. Esta radicación terrenal, real, humana, cercana, era la piedra angular del novelista; quizás el único dominio estrictamente suyo y característico: el contar o poner ese algo en el mundo de todos nosotros. Otro escritor -el Kafka o el surrealista, el utópico, incluso el Camus en La Peste- necesitaba crear su propio mundo para su desarrollo humano porque la situación que él precisaba no podía darse en éste de aquí abajo; y así en otro lugar se lo creaba el mismo, regido por su voluntad creadora y la libertad de pensamiento, y donde el desarrollo humano (elemento imprescindible) quedaba alterado en comparación con el existente, extendido a nuevas dimensiones. Cuando incluso se pierde este desarrollo humano nace una forma abstracta, categoría intelectual de una belleza pensada... Faulkner, pues ha dado la vuelta a la novela. Ha creado un mundo, lo mira, lo describe, lo abre y lo deja como en una mesa ante nuestros asombrados ojos como una prueba definitiva que él ya conociera. Al escribir, Faulkner se coloca en una existencia fuera del tiempo y del mundo, mirando hacia él con su ojo intemporal" 

Juan Benet: "Una Biografía Literaria" 2007

lunes, 1 de octubre de 2012

September Music




Fiona Apple: 
"The Idler Wheel Is Wiser Than the Driver of the Screw and Whipping Cords Will Serve You More Than Ropes Will Ever Do" (2012)







BadBadnotGood: "BBNG2" (2012)






Al green: 
 "I'm Still In Love With You" (1972)














El Columpio asesino:
"El columpio asesino"(2003)














The Cure: 
"Faith" (1981) 













Swans: 
"The Seer" (2012)