martes, 20 de noviembre de 2012

La Gran Casa - Nicole Krauss (2012)

/

Primero, los destacados que hablan de la autora, la biografía. Luego, en el sofá, empiezo la lectura. Pronto llega el recuerdo del ser querido que tuvo el detalle de regalarme el libro. "La Gran Casa" de Nicole Krauss. Entonces, la historia. Un embudo que podría pasar por alambique. La autora retuerce los hechos tomándolos por el cuello, los cuadra y descuadra a placer, forzando al lector, mueve los hilos y mecanismos de las tramas a su antojo para encajarlos en un punto de su universo particular. Pero no todas las lineas argumentales, solo algunas van a parar al mismo agujero en este mundo de extrañas coincidencias. Todo gira alrededor de un escritorio, como el de la portada, en el que se sufren la ortografía y la gramática, en el que se pugna con distintos puntos de vista, en el que se decide el estilo, la ética y la significación moral que se quiera alcanzar. Lo que podemos decir y lo que es mejor callar. Dónde guardar nuestra memoria.

Nicole Krauss traza varias líneas de la vida en "La Gran Casa", que el lector va a intentar unir, antes de conocer el propósito verdadero de la autora. NYC, Oxford, Jerusalem, también Santiago de Chile en la distancia, también los guetos de la Europa del Este en la pesadilla. En cada lugar sitúa una casa que será escenario de un secreto, de una verdad lisiada, de un amor a destiempo, del silencio de la vergüenza. Son casas sólidas, con jardines, gatos curiosos y segundos pisos, pero también son del papel que uno hojea. Con un soplido van al suelo. Algo como lo que vivimos ahora. Misiles y desplomes y desalojamientos y miseria de sumidero. En este punto, la autora sugiere los mecanismos de la memoria, los que emplean los personajes de la obra, empleados forzosos del escritorio de marras. Condenados a memoria perpetua, como todos.

A partir de aquí, un estilo, un montón de pensamientos, un rugido, orden y concierto. Metáforas, las justas. Madera y Poesía.

Una entrevista



jueves, 15 de noviembre de 2012

Paissatge després d'una vaga

1.- What keeps Mankind Alive - William S. Burroughs - September Songs (1997)

Llavors fas una ullada al pendent del passeig de Gràcia, els caps bullint en la sopa revolucionaria. Ja saps què passarà, com anirà tot. Fins i tot coneixes les ferums, el pàtxuli, la pudor de suor, les espècies de la revolta. Els versicles de Brecht també fan baixada sota els llums morts de nadal. Sota Pal·li. Allò de la missió de fer-nos purgar els set pecats capitals. Allò que la humanitat sobreviu a base d'actes brutals. Només cal mirar, ja ni fa falta enfrontar-se als fets.




2.- “The old man’s back again – Scott Walker – IV (1969) 

Les ombres i les llàgrimes seran una constant, llargues vetllades, tancats en uns menjador, parlant sense parlar. Ahir vaig veure ulls que sonaven com campanes, però la voluntat no esta encara del costat dels valents. Pena. Potser manca d'ira. Somnis trencats. El moviment per inèrcia. I quina diferència quan els moviments són teledirigits des de la gran tele. Sis-cents mil espectadors en horari de prime-time per dos mesos de feina igual al milió i mig de l'onze de setembre. Els polítics actuals i les seves maquinàries de propaganda han convertit Goebbels en un nen clenxinat i amb sabates cares.




3.-“Les Joyeux Bouchers – Boris Vian, - “Chansons possibles et impossibles” (1956)
Potser si caldria uns 60's, més que res per l'esperit crític, per la força de l'ideal comunista que els posi la por al cos. Vaig veure l'economista Vicenç Navarro camuflat, donant voltes en la gentada. Exemplificava com ningú la desorientació global que ens domina. No és això. Ni tampoc la monja Forcada. No. Ni tampoc és l'assumpte de la independència. Aquest és el pot de fum que ens ha llançat el búnquer nacional per entretenir-nos una estona. Així, ells poden seguir jugant a Prenafetes i Millets tant com vulguin. Com diu Vian, això que ballem és el tango famós dels enterramorts. Era el que sonava ahir al vespre a Passeig de Gràcia amb Diagonal.



4.- “Blind Lemon Jefferson” – Nick Cave and The Bad Seeds – “The firstborn is dead” (1985)

Tot va acabar com va començar. Els del passamuntanyes a hòsties i la gent corrent cap a casa a mirar la tele o a parlar pel facebook. A fer uns Tuits del que han vist. Mentrestant com diu Nick Cave, les rases dels camins de la justícia s'omplen de fang i de pluja. Avui parlaran de si eren tants, els altres rebaixaran les xifres, els sindicats, satisfets, pensaran que han fet la feina. I sant-tornem-hi amb el vodevil electoral que acosta un dia més CiU a la majoria absoluta del no-res. A una colla de barbuts, tots menjant en silenci de la mateixa taula. El sant sopar modern. Mentre, nosaltres ens mengem el camí fosc i solitari, eludint els sots com podem. I no, no conduïm cap Cadillac.

martes, 13 de noviembre de 2012

Thelonious Monk - Bolivar Blues



TM, en directo, en la televisión japonesa. 1963. 
Thelonious Monk exhibiendo músculo de creador y talento. Luciendo paternidad del post-bop. Comparte el estrellato (mientras le deje) Charlie Rouse, saxo tenor, con el soplido medido y el aire místico de quien ha nacido en el ghetto y se ha apañado con un traje de segunda mano y la corbata guindada en un velatorio. Tiempos de etiqueta obligada, por muy negro y del arrabal que se sea. 
Refuerzan el asunto John Ore y Franky Dunlop, base rítmica obediente. Cada uno, por eso, tendrá su momento. En este estilo siempre se reparte el juego.
Entonces...
Primero la melodía alegre, marca de la casa, ofrecida por ese código de barras que suelta el cerebro del señor Monk. Un juego de niños, un puzzle, un castillo que armará y desmontará a voluntad. La melodía. Se suma al juego desde el primer instante Rouse con el tenor para que no quede un agujero por rellenar. A ello se arriman Ore y Dunlop. Para que cuando al díscolo del señor Monk le dé por levantarse y marcarse unos bailes que, sospecho, van condimentados con algo de fumar. No importa el ridículo, no. Monk es un poseído.
Porque entonces vuelve a su sitio y las aguas vuelan al cauce. Monk, histrión, hace hablar al piano tirando de tortura y de caricias, le hace chillar, le retuerce la boca, para luego sacarle susurros como la mejor de las amantes. Suelta lo que tiene en el caldero, lo agita y maneja, y las notas van cayendo como los peniques del cielo.
Monk, Monk. Monk.
Gran disco: "Monk's Dream".



domingo, 11 de noviembre de 2012

Pipican




 Pare Déu 
Al parc.
A la dreta del banc, Jesús Fill, amb un portàtil
A l'esquerra, amb el mòbil, l'Esperit Sant.
Un sostre de nit, runa a l'esquena
Perímetre de mig metre d'alçada, tanca de fusta.
Àrea desinfectada i sanejada el 26 d'octubre, divendres.
Al Parc.
Uns fumen, uns altres beuen cervesa. Xerren.
Seuen en els respatllers dels bancs.
Sorra. Gossos. Curses. Riure.
La pantalla il·lumina el perfil totpoderós.
Típic cabell llarg, barba, mirada fosca
Posició de quatre, els peus en la terra remenada
Colzes recollits, tecleig disgustat.
El sistema
demana repetir el procediment.
Desconnectar i tornar-hi.
Nul·la o baixa connexió
en el sorral desinfectat fa dues setmanes
Els gossos corren sense calendaris,
un dissabte de novembre al vespre.

viernes, 9 de noviembre de 2012

Flors en el sègol



"I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d'acord. Però si ets a l'altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc."
pag. 15

"Me la vaig mirar bé. A mi no em semblava pas que fos imbècil. Feia cara de poder tenir una bona idea de quin malparit li havia tocat per fill. Però mai no se sap amb la mare d'algú, vull dir. Totes les mares estan una mica boges. La cosa era, però, que m'agradava la mare d'en Morrow. Estava bé".
pag. 78




"Juro davant de Déu que si fos un pianista o un actor o alguna cosa així i tots aquests cretins es pensessin que sóc fantàstic, ho odiaria. No voldria ni que m'aplaudissin. La gent sempre aplaudeix pel que no hauria d'aplaudir. Si fos pianista, tocaria dins d'un cony d'armari"
pag. 115

"Fotudes pel·lícules. Et poden fer miques. No és pas broma"
pag. 142

"Espero que quan em mori , algú tingui prou seny per fotre'm al riu i prou o alguna cosa per l'estil. Qualsevol cosa menys fotre'm en un cony de cementeri. Gent que ve i et posa un piló de flors a l'estómac els diumenges i tota aquesta porquería. Qui vol flors quan ets mort? Ningú".
pag. 208



"Té gràcia. Només has de dir alguna cosa que no entengui ningú i et faran pràcticament qualsevol cosa que vulguis que et facin"
pag. 212


"-He resat la lavabo. Bona nit!"
(La Phoebe a la seva mare)
pag. 237

"Vull dir que gairebé mai no pots simplificar i unificar una cosa només perquè algú vol que ho facis"
pag. 246


"A vegades penso que, si em moro, i em foten en un cementiri, i tinc un làpida i d'això, dirà: 'Holden Caufield', i després l'any que vaig néixer i l'any que vaig morir, i després just a sota hi dirà: 'Que et donin pel...'. N'estic cent per cent segur, de fet".
pag. 269

"Vull dir , com pots saber que faràs si no ho fas? La resposta és que no pots"
Pag. 281


martes, 6 de noviembre de 2012

Cantonada





No tornar a sortir del cafè de la cantonada.

La gent va entrant, encarrega l'esmorzar i amb la mirada implora que els deixis la taula quan després ells seran incapaços de moure's per un altre fins que no hagin recollit fins a la darrere engruna del pastís. Així, amb el dit, com aixafant formigues, fent una piloteta greixosa i endrapar-la amb l'actitud desmenjada dels oficinistes en el temps lliure, amb ganes de fotre el temps lliure d'altres oficinistes de les empreses veïnes.
No voler tornar a sortir. Obrir el diari de bat a bat, com un finestral encarat a una muntanya en un dia  enteranyinat. Creuar les cames i estirar-les fins a l'altra taula, la del cantó. Si algú ensopega, problema seu. Remenar el sucre que no he tirat en el cafè. Recollir engrunes de pastís talment com si aixafés formigues, fer una boleta greixosa i endrapar-la amb plaer golafre. Cada vegada que escolto Shakira en el fil musical m'entra un desig brutal d'envair Polònia. O, en el moment present, prendre possessió de la taula del costat, apropiar-me-la, arrambar-la a la meva amb el joc de dues cadires i esperar que algu faci la típica pregunta estúpida del "¿què estan ocupades?", perquè jo respongui, sense separar la vista de les necrològiques, "sí, ho estan". I estirar una mica més les cames per damunt l'enrajolat color xocolata amb llet del terra. Amb ganes d'afegir un "què passa, que ja els col·legues no poden anar al vàter tranquil·lament perquè, a la mínima, uns ansiosos els aixequin les cadires". Però no.
No tornar a sortir de la cafeteria acollidora. Ni alliberar-me de l'entapissat color poma vella. Delectar-me des de darrere el diari amb la vella invàlida que prova de sortir del cafè. S'ajuda d'unes crosses que recorden les potes d'un elefant en miniatura. Grises i amples com les cuixes que la dona amaga dins un conjunt gris monja. Surt, lenta, paquidèrmica, entre els bons costums oficinistes de no cedir el pas ni aguantar la porta ni agrair-li la inutilitat de la recta final de la vida. L'espai que deixarà quan sigui morta. Simplement, esquiven l'obstacle. Foradats i tatuats, esmorzen cafè i croissant. Després fumaran a la cantonada, sota la cagadora que els coloms de l'Eixample tenen muntada en l'ampit de l'edifici. 
No sortir del cafè. Les empleades són tres noies. Tres morenes, dues sud-americanes i una del país, com es diu ara. Del país. Les tres vesteixen l'uniforme de la casa, un conjunt de barret més mandil, color bordeus. Em miren des de darrere el mostrador, al costat de la cafetera i el forn, mentre atenen els clients. Escolten les comandes entre les remors mecàniques dels aparells. Una em mira amb ulls guerxos, l'altra es grata el cap, la tercera ha anat al rebost.
De sobte l'aiguat. Cau la pluja a terra amb violència sorollosa. És una ferida en el cel, l'aigua cau densa com metall líquid, les clavegueres empassen. Una pudor immediata acaba amb els perfums i colònies matinals. Vapor. La ciutat es com coto moll. Surten els oficinistes. La cantonada obra la boca i s'empassa un parell més de vianants.



viernes, 2 de noviembre de 2012

Trinxat





"El que m'entusiasma de debò és un llibre que, quan l'acabis de llegir, et faci ganes  de ser amic íntim de l'autor que el va escriure per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé. No passa gaire sovint, però".

"El vigilant en el camp de sègol" (pag. 28)
J.D. Salinger.





"Escribir es una especie de exhibicionismo en privado. Y también una extraña soledad y el deseo de tener una especie de conversación con la gente pero sin una gran capacidad real de hacerlo en persona".

David Foster Wallace





"...así el poeta de la Segunda Antigüedad prefirió perder el puesto rector del pensamiento social antes que incluir en su repertorio aquellas ideas que podían ser las mismas para un hombre que para otro, que se pretendían comunes a toda la humanidad por su condición exclusivamente racional y que habían de constituir el punto de partida de la actividad filosófica y científica. No pararía ahí la cosa: no sería tan solo una reducción de su mercado y de su publico, una amortización de su cometido social y la pérdida de un privilegio y un monopolio. A partir de aquel momento, determinados productos de su pensamiento habrían de quedar arrinconados para siempre y sustituidos por unos sucedáneos de mayor aceptación"
                                                 
 "La deuda de la novela hacia el poema religioso"
  Juan Benet (1977)